Dolor

De cop vaig descobrir aquesta por tan fonda que em té captiva, i pel fet de descobrir-la vaig sentir-la real, però no menys dolorosa.
Era dijous. Vaig esperar el tren molta estona, incòmoda, adolorida. Com passa cada cop que cauen quatre gotes escadusseres, el tren duia un retard desmesurat. Eren les primeres volves de neu de la temporada; només eren encara uns cristallets tous que es desfeien en tocar terra com de vegades es desfan les il·lusions.
Jo no duia cap paraigües a sobre, només la bossa plena de carpetes que volia revisar aquell vespre, després de sopar, i una bona dosi d'incertesa, una mena de sentiment antic i enigmàtic dissimulat entre la paperassa que l'endemà havia de lliurar-li puntualment.
Aquell dia no havia parat des de les vuit del matí en què havia fitxat al laboratori. Li havia portat els darrers informes de les anàlisis patològiques que havia revisat la nit anterior. Després havia analitzat teixits al llarg del matí i també havia fet proves cel·lulars de la investigació que dúiem a terme, ho vaig fer amb aquella meticulositat que ell esperava de mi. Els resultats se'ls va mirar amb un deix d'infinita distància, distància de tot, i de mi, amb una gelor intensa com la fredor de neu que s'intuïa des de bon matí. Va posar tot l'enteniment en aquells resultats i en va elogiar les meves conclusions amb quatre paraules concretes i escaients. Però això no el va fer ni més tendre ni més proper.
Vaig mirar-lo. Em va mirar. Ho férem tots dos alhora i no vam dir res, però sabíem que havíem quedat per aquella tarda, amb la regularitat exasperant que mantenen algunes relacions. No sé si era urgència del cos o de la ment, en tot cas no era urgència de petons ni de carícies. Tant ell com jo desitjàvem el joc agre i excitant que, dijous sí i dijous no, ens atrapava en aquell hotel proper a l'estació on ens tractaven amb una asèpsia distant. Tot plegat ja durava més d'un any. Jo després agafava el tren per arribar al poble i m'esforçava en dissimular aquella acidesa pertorbadora que sempre em quedava a la pell.
La sessió va anar com sempre, com quasi sempre. Aquell dia, el tacte fred de la fulla de la navalla, de nou desplaçant-se pel meu cos, va fer que es concentrés en mi una por tan ancestral com la mateixa vida. Mai no ho havia sentit així, mai. I després que l'orgasme m'arravatés la consciència i m'arrenqués aquell crit secular, em vaig jurar que no hi tornaria mai més, que tot plegat ja havia anat massa lluny.
Quan vam marxar no vaig ser capaç de dir res més que un, fins demà, mentre m'embolicava al coll una bufanda de tons ocres que m'havia regalat el meu marit en el darrer aniversari; en palpar-la vaig mal dissimular una vergonya tan atàvica com el desig.
Finalment vaig arribar al poble. Les volves de neu ja queien toves i enfurides, amb urgència per tenyir de blanc les llambordes ennegrides per un temps antic i amarg. En passar pel carrer Major, mig ajupida per fer esquiva la fredor de la neu i ocultar-me a la mirada escrutadora del món, vaig sentir el piano. Vaig deduir que era la meva filla gran que havia anat a casa del professor particular, hi va cada dijous. Feia dies que a casa repetia la peça, era la interpretació d'algú que aprèn a fer-ho, i vaig desitjar que un embruix em tornés la innocència amagada que hi havia en aquelles notes musicals. Només aquell gat que sempre ronda pel carrer va passar per la meva vora i vaig agrair la seva indiferència quan es va allunyar de mi com enfurit a causa de la neu que l'assetjava.
Vaig entrar a casa, encara no hi havia ningú, com cada vespre. Només vaig trobar-hi una tristor estranya. Vaig aturar-me al mig del menjador, com si visqués un temps que no fos el meu. Ni vaig bellugar-me, ni em vaig canviar de roba com tinc per costum fer-ho. Quan de sobte va marxar el llum, em vaig agafar al marc d'una porta i de cop vaig descobrir la intensitat de la meva por, i em vaig sentir presonera de mi mateixa, de la meva pell, del meu desig.

Lídice