Dolor

Després de de llegir el certificat, Mar tancà els ulls molt lentament. En aquell instant el temps es va aturar, només per a ella i la foscor esborrava els colors. El seu cor es va començar a fer petit, tan petit que fins i tot li feia mal. Simultàniament, el cos havia volgut tremolar, però l’abatiment va rellevar aquesta sensació. El cos de la dona s’ajagué pausadament, sense aixecar els ulls del paper, en silenci. La gent l’envoltava, però ella no veia a ningú i encara es sentia més sola. El dolor li envaïa l’ànima, el cor, els pulmons, les venes, les artèries, va arribar al cap, al cervell i allà hi romandria fins el seu últim alè.
El cel feia força sobre el seu tors estirat, tot l’univers es recolzava damunt seu, aixafant-la i destrossant-la en tan sols uns instants. Intentava inclinar-se, però el cel tenia més força que ella, així que només va aconseguir arreplegar les cames amb els seus braços. Volia fer-se petita, molt petita, i desaparèixer per sempre. Sense parlar ni caminar, volia desaparèixer poc a poc, en la solitud, esborrar el seu camí i esborrar-se a ella mateixa, poc a poc. Així Mar va morir, tot i seguir respirant.



PD: Així es sent una mare en deixar de ser-ho. Jo no ho sé, mai no he sigut.