Dolor del menyspreu

Ja fa un any que va començar aquest calvari, i no, el temps no ho cura tot.
Encara avui no entenc re... ni el menyspreu, ni la indiferència, ni el desnonament, ni les ganes de fer mal, re de re.
Encara llisquen llàgrimes sense adonar-me’n per tot el dolor que no aconsegueixo oblidar.
A cops encara penso que aquest malson no m’ha passat a mi, que tu, a qui tant vaig estimar, ajudar, acompanyar, defensar, escoltar... que tu , em fessis viure un dels pitjors moments de la meva vida, sense opcions, havia de marxar de la teva vida i com abans millor... si o si.
Ningú és mereix ser maltractat, però menys la persona que t’estima i menys sense un motiu coherent, una veritat que encara no se, que només va crear desconcert, no saber que fer, no saber que passa, no saber on anar.... no saber perquè en un dia la vida d’un desapareix i a corre-cuita has de marxar sense poder fer-hi res de res, ni veu ni vot.
Almenys pugues algun dia curar l’anima amb una explicació, un perdona’m, un no se que em va passar, alguna cosa que m’ajudes a assumir i entendre el malson d’ara ja fa un any...

Tot i deixar-te anar.. el dokor del menyspreu m’ha quedat tatuat per sempre més. És un dolor que no te cura, és personal.




MMI