Dolça venjança - (Venjança)

L'home assegut al pas de la porta, en el graó de pedra picada de l'entrada, sota un sol estival de justícia, fa hores que hi és. Aguanta, ferm. Fa hores que espera, però fa anys que decidí agafar-se al peu de la lletra el consell que li van donar : "La millor venjança és seure davant de casa i esperar a veure passar el cadàver del teu enemic".

Pacífic, ha descartat qualsevol acció directa. Poc predisposat a l'enfrontament, sempre ha vist amb bons ulls la recomanació que li retornarà la pau interior sabent que el seu enemic és a l'altre barri. Així, ha passat la vida parant la galta, amb l'íntim convenciment de saber-se posseïdor de la veritat i confiant que el temps, àrbitre insubornable, acabarà per tornar-li la raó arrabassada tants anys enrere.

L' home sap que l'instant que està esperant des de jove és pròxim a complir-se. Ara, però, se sent vell. La vida l'ha menat per camins sense retorn. La pell resseca, les mans ossudes maltractades per feines dures. Encara hi habita el desencís, la injustícia i les ganes de fer pagar el mal sofert. Tot això està a punt d'esborrar-se i se sent reconfortat veient com el moment és a punt d'arribar. Quanta raó tenien en aconsellar-li :"La venjança es pren freda, com el xampany".

Aquest sol, aquesta calor, aquest foc que cau del cel : l'home s'alça del modest seient. S'eixuga la suor que li baixa del front, pòmuls avall. Recorda que fa dies ha posat al frigorífic una botella de vi escumós, per servir-la freda quan arribi l'hora. I l'ocasió ja és aquí. Mai més de la vida, com aquell dia, tindrà oportunitat més propícia per fruïr d'una copa de xampany glaçat. Tantes hores al sol, tants anys patint, bé s'ho valen.

Ara és dins, a la cuina, i mentre descargola parsimoniosament el morrió de filferro de l'ampolla, pel carrer hi passa a moderadíssima velocitat un Mercedes fosc, immens, de la funerària.