Dolça dopamina

DOLÇA DOPAMINA

Segurament. Segurament, Momo28 havia intentat, ni que fos per un instant, disfressar de platonisme el que era en el fons una atracció animal. I qui no ho feia? No havia hagut de suportar cadascun dels dos-cents quaranta-dos dies laborables del seu contracte merdós d'eteté les parrafades pretesament profundes, la teoria pseudometafísica sobre l'amor romàntic i la sublimació dels instints del seu cap de secció després del segon gintònic de les onze AM? No havia d'aparençar normalitat en rebre els massatges també pretesament innocents al bescoll després d'hores d'ordinador -pobrissona, deus tenir tot de contractures amb eixa postura tan antinatural, deixa que t'alleuge una mica-, o la palmadeta al cul com si el cul ja formara part de la gran família petit-empresarial? Sara Andreu, o Momo28, havia començat a demanar-se si apareixeria un dia el cul al l'organigrama. Als llocs més baixos de l'escalafó, això sí, no tant per la condició anatòmica com per la pertinença a una ama tan desitjada com desafavorida laboralment pel mateix que l'hauria haguda de promocionar més i toquejar menys. I ja arribats a aquest punt: suposaria aquesta nova posició organigràmica un incentiu, un plus, un extra per a la posseïdora? Cobraria el cul en un taló a banda? En blanc o en negre? En nòmina o autònom? Sara28, o Momo Andreu, delirava aquestes i més pel·liculetes al temps que tararejava Em preocupa el meu cul tot mirant d'autoenganyar-se traient-li ferro a l'assumpte. Total, només era una incomoditat més de la faena, com una cadira inadequada o una pantalla impossible de regular a l'alçada dels ulls. Total, només es tractava d'acompanyar qualsevol gest invasor amb uns ulls engrandits com de nen petit perquè la cosa quedara com una broma innocent. Total, que no era un abús de poder, no: era la companyonia d'un amic, que no cap, de secció. Un amic de secció, vaja.
No, Sara Andreu no s'havia trastornat amb aquest seguit de divagacions. No almenys d'una manera patològica. La qüestió era que les excuses no anaven amb ella. Si una té ganes de cardar, les té i prou per bé que no siga amb el col·lega de tota la vida. I això era precisament el que li passava amb el nou: prou de bajanades a l'estil de "Ah! És que té tan bona conversa... Oh! I em mira com un poeta...", i torna-li la trompa al xic, que si la conversa, que si la mirada, que si el poeta, ella, que badallava només amb la paraula poesia... El que li passava amb el nou podia esdevenir una aventura ben romàntica, però ara mateix l'esverava més pensar en la bragueta d'aquell nouvingut que en una posta de sol amb vista panoràmica de la ciutat i xampany francès. En resum, que l'amic de secció tenia ganes de fer el mateix amb Momo28 que el que Momo28 tenia ganes de fer amb el nou.
....................................................................................................
I per fi va arribar l'u de març. L'u de març començaven les mascletades, la qual cosa volia dir que l'empresa feia una mica la vista grossa si els empleats se n'anaven deu minuts abans per agafar el bus i fugir del centre, o bé si posaven l'excusa del bus per anar a fer-se la cerveseta i atipar-se les orelles de coets.
A la una i mitja d'aquell u de març de primavera sorprenentment precoç, Momo28 es posava de puntetes dalt del tamboret amb la intenció aparent d'agafar uns arxivadors i amb "l'altra intenció" d'exagerar la lordosi de la seua esquena de mamífera bípeda o, dit més brut i de pressa, de treure el cul lleugerament cap afora, tota aquesta posició acompanyada de lleugera girada de coll cap al costat per on el nou tenia la taula, això sí, sense ni un fugisser esguard. Una subtil mirada de reüll, però, fou més que suficient, per obtenir la prova que vindria a reforçar l'encert de la seua tàctica: el nou, amb el cap gatxo entre els papers, semblava que aixecava una cella. A més, restava més quiet del que era normal, amb la mà sopesa en una pàgina que no acabava de passar, com el caçador que estudia la situació de la presa i les seues possibilitats d'èxit o bé, si voleu, com la víctima que espera la garrotada de gràcia.
De sobte, el caçador o víctima abandonà aquella postissa quietud per fer mitja volta a la cadira de rodetes i posar-se a teclejar al temps que Sara28 baixava del tamboret i escoltava el pip del correu intern a la seua màquina. Mirà de mantenir el rostre immutable quan el dit tremolós clicava el ratolí: "T'espere a l'arxiu ;-)".
Amb tot el cos amb perill d'ensorrament de camí cap a la cambreta polsegosa de la cita, Sara Andreu cantussejava Em preocupa el meu cul amb un inusitat swing que venia a desmentir la preocupació, amb el que ella imaginava com un mig somriure d'una Lauren Bacall del segle vint-i-un i, per descomptat, amb el pit unflat pel triomf de la confirmació.
Com a taronges se li engrandiren els ulls al cap de secció en veure-la sortir recomponent-se la faldilla, l'esguard tan lluent com la pell ara tersa i oxigenadíssima, quan, a la plaça de l'Ajuntament, les dues carcasses anunciaven el final d'una gloriosa mascletada.