Dolça calma

com l'oreig del mar en un dia assolellat d'hivern...
Després de la pila de comentaris, em repetiria, així que em quedo amb aquests versos meravellosos i que signifiquen molt per a mi :

"Llisques com un petó perdut
mentre llegeixo al teu tacte
què ets de tots i de ningú.
Vius soterrada molt endins
o lleument a flor de pell
en cadascú de nosaltres."

Aquest poema és glucosa per la sang...

Petonets,

angie

Me quedat aixis en lleigir aquest poema, es com si entres en aquest mon que ens descrius, de dolça calma. Felicitats senyora de les lletres encisadores.

en les teves paraules en aquest esguard tranquil que tu buscaves als primers versos i que vessaven un llàgrima d'enyor per la eva absència i és que la calma es troba a faltar quan no hi és, l'estrés en què vivim la reclama ben sovint, però saps quan ha de ser-hi perquè com ben bé dius
et pressenteixo quan has de venir i saps que és com un petó perdut i li reclames que es quedi una estoneta més i que t'ensenyi la dolçor, la benaurança que representa tenir-la:
ensenya'm a dibuixar /emprempta que no s'esborra/entre abraçades de seda

Magnífica, Rosasp, aquesta interpretació de la calma.

Uns petons furiosos

Lavínia

PS

Jo també sento no poder ser-hi, Rosa, però és que tinc un compromís, espero conèixer-vos a la Maragda i a tu un altre dia, en una altra ocasió, per exemple, el dia 11 penso ser a la parada del Passeig de Lluís Companys.

Quants son els amors, les amistats, els moments màgics o simplement les formes de bellesa que ens omplen, inspiren i inexorablemen s'esvaneixen?..

Personalment crec que tots

Sovint un enten la intangibilitat de la bellesa quan realment es dol de la fugacitat de la vida.

Per això m'agraden poesies com la teva. Intenten segrestar l'instant i fer-lo públic i etern.

Ostres Rosa,

Me l'imprimeixo ara mateix i me l'enduré per llegir-me'l abans d'anar a dormir.
L'he llegit a poc a poc i era tanta la calma que m'envaïa...!!! és una passada, m'encanta la suavitat de les teves paraules... una abraçada gasosa de tranquilitat....!

M'encanta, m'encanta.... respiro fons i somric amb calma!

(només alguna falta ortogràfica m'ha fet una mica mal d'ulls, però és un poema perfecte!)

una abraçadassa!!

m

hola Rosa,
no sé mai com comentar-te perquè em quedo muda quan llegeixo poemes que m'agraden molt... i llavors no dic res.

però ara que tinc una mica de temps per llegir no puc deixar-ho passar.
Sincerament, m'agrada moltíssim com escrius i m'agrada llegir-te. Sento enveja (enveja sana, és clar) quan em trobo a una persona com tu capaç d'escriure tants poemes i tant bons... i a més tenir temps per comentar als altres.

T'agraeixo de tot cor els meravellosos comentaris que em deixes sempre de regal.

m'agradaria trobar la paraula perfecta que definís tot el que sento... i només se m'acut dir-te gràcies per estampar els teus mots en aquesta web.

una abraçada ben forta

Conté, al meu parer la comprensió sutili madura de la mentalitat masculina.

Ens ofereixes un altre tresor amb aquest poema. Un repàs preciós a totes aquelles sensacions que ens duen a la calma, i que també busquem amb tant anhel quan els neguits s'interposen a les nostres vides.

El teu poema és una història d'amor entre tu i la calma. Li dius tot el que li diries a un ésser estimat, li dius que la necessites, que no se'n vagi, que es quedi al teu costat, que t'abraci... i li dius que sí, que l'has comprès, per si té pressa i ha de marxar a altres llocs on també la necessiten...

"...
On realment t'amagues?

Tot just com un sospir
respons a cau d'orella
què tot depèn de mi,
que si escolto atentament
entre els silencis de tantes veus,
sempre sabré on trobar-te.
..."

Perquè ella t'estima i et dóna el millor consell que et podria donar el teu millor amant: sempre seré amb tu, si vols trobar-me. Ella sempre serà incondicional.... només depen de tu.

Fantàstic Rosa. Algun dia m'hauràs de dir en què t'inspires per escriure aquestes meravelles encadenades de bellesa.

Molts petonets, Rosa. I gràcies per les teves paraules. Em sento una formigueta al teu costat, però m'agrada, perquè aquesta formigueta és molt i molt feliç, gràcies a tu.

PS. Em sembla que aquest poema farà companyia a l'altre, ben a propet meu, per cada cop que necessiti sentir l'encanteri de la calma.