Dolça amargor.

Ploràs, res té sentit. Ensorres les llàgrimes, fas com si res hagués succeït. T'estirés al llit, penses i penses, l'únic consol es plorar al coixí. Al següent matí tot continua sense tenir sentit, vols quedar-te al llit. Res et motiva, res et consola, el pitjor mal és estar sola però també el teu gran desig. Vols aïllar-te dels demés, vols posar fi a tot el que et va fer mal, però res importa tu et continués destrossant. Vols lluitar però no tens forces, vols volar però no tens ales, vols viure però et falta l'ànima. El teu somriure s'ha apagat i els teus ulls han deixat de brillar. Plores un record, plores per el teu present i el teu futur només es basa en un pou negre del qual no trobes la sortida. La vida no té cap sentit, plores les ferides invisibles que et queden a l'ànima. Com el peix que es mossega la cua, quant més et capfiques en el problema més gran es fa, però res té solució. Necessites una sortida, necessites un consol, alguna cosa nova que et retorni la il·lusió. Veure una porta al final de l'obscuritat on predomina la llum, qualsevol cosa que et motivi. Només cal trobar un petit motiu de vida al qual aferrar-se i poder aixecar-te cada matí. Deixar-te ajudar i posar totes les teves forces per sortit endavant. Només si vivim podem entendre la vida amb els seus moments dolços i amargs.