DOLÇA AMARGOR DE PRUNES

Sembla que no hi hagi res a dir, sembla que res estigui passant a les branques dels pruners de davant de casa. Han passat l’hivern sense di ni piu. Els ocelles es deixaven caure sobre les branques sense revolar massa, no volien desvetllar el seu son. El vent, la pluja, el fred, res a fet canviar la silenciosa i robusta silueta dels pruners de casa. Tant sols alguna branca ja morta s’ha deixat caure sense insistir. Però ahir, fent marxa enrere amb el cotxe, vaig sentir com els pruners em cridaven en veu alta.- Escolta, però que no ho has vist? – Vaig frenar d’un cop sec i em vaig sentir obligada a demanar-los perdo. La incessant batalla que perdo cada dia lluitant contra el temps, no m’havien deixat veure que els pruners de casa meva ja estaven florint. Insistien a recordar-me que som un carai d’encantats que tant sols ens ocupem de mirar el rellotge i que només ens sabem moure com rucs de càrrega, traginant la nostra vida a l’esquena i obviant el que trepitgem. Els pruners de casa meva han començant a florir i em diuen que ja ha passat un altre any, que de les boletes que dibuixen les branques en sortiran flors rosades. Em diuen que les flors cauran com volves de neu quant tinguin el permís de les fulles. Miro les branques que s’engalanen esperant la festa major i em sento afalagada per estar contemplant tal meravella. Es vesteixen per rebre la primavera i ningú,ni el mes poderós dels poderosos dirigents de la terra, ho pot parar. No ho poden comprar, ni vendre, fer-ne política o enriquir un país. Els pruners treuran les seves flors tot i tenir el planeta de rodes enlaire i envoltats d’injustícies. El fet de tenir davant meu un diamant que la ment de l’home no pot manipular, em fa sentir que pot ser molt fàcil caminar . El difícil no es camí, mes planer o rocós tots l’anem seguint, el difícil es trobar un segon per adonar-nos que caminem envoltats de pruners.