Dol qualsevol, personal, pensant en Xiri.

Et recordo com un gran Pacifista i activista. La imatge que hem ve al cap es aquella en que els grissos et golpegen espectacularment mentre tú segueixes en la teva actitud pacífica.

Era una época molt creativa i molt surreal, tot era possible. I hem vas fer pensar en Gandhi i en Luther King. Però això no és la India, ni EEUU. Aixó. Són...li diuen o li dirán PPCC o quelcom semblant.


Va ser com un castell de focs. I tot plegat, va quedar en rés. El rei que Franco havía posat, legalització de Esquerres que feien declaracions desesquerritzadores, Una constitució que blindaba l'estat creat pel franquisme. I la renuncia a la utopía, esa dir. A un punt de mira.

Et recordo de senador, de aquell partit de rústega musicalitat en Anglés: B.E.A.N. ( mongeta).


Ens van col.locar les el.leccions tipus campanya de marqueting. Fins i tot vam haver de surtir a l carrer per que E.R.C. s'oposés al famós Estatutet que tant indemnement va despertar la fúria Castellanista.

Els mitjans, gairabé et van esborrar del mapa. Has estat el únic coherent amb aquella época en que es podía aspirar a tot; Vaig llegir que t'havies dedicat a estudiar marqueting i vendes o quelcom semblant.

Vaig veure reaparèixer amb la CAL i les assemblees dels P.P.C.C. principalment per aquesta escletxa de llibertat que, de moment és internet. Sobretot amb el teu discurs al fossar de les Moreres que va provocar que els estataments més carques ( es a dir, tots els que pinten quelcom) et tornéssin a Enxironar, fins que un mínim de dignitat popular isqués al carrer fent que et deixéssin anar.

Encoratjave molt el meu ánim, sabert-te lluitan, encara que romangués intoxicat respecte a tú i la teva lluita i la de tanta gent. Pensava que si mai arribave a ser prou conscient, hàbil i coratjós; Existíen persones d'aquesta mena.

De bon matí hem vaig aixecar per anar a caminar per Collserola. No m´ho vaig creure: Pensave que parlaven d'un suicidi figurat. Polític. Posterior a la teva anihilació mediàtica. Però no. El teu cor havía deixat de batre. Vaig sentir sorpresa, molta llástima. Decepció.

Els pensaments van començar a batre vol de coloms en el meu cap. Potser, Sempre havies estat boix. Havies anat derivant de la realitat fins arribar al sense sentit, havies estat víctima de una manía depressiva… eres un suicida vençut per la seva mortal psicòsi; Però haviés conseguit donar un sentit coherent i ric a la teva vida i a la societat…


Entre tota la nebulosa mediática d'aquest cor d'agost, m'arriba que a la nota trobada pels companys de la fundació Rada. Llegeixo que vas fer com els vells sants de la India. Deixart-te morir a la montanya.

Com un acte íntim, lúcid, evidentment amb una fonda repercussió. Una forta picada d'un tàbec com el que el vell Sócrates fere volar per despertar Atenes. I el meu relat mental ha anar vestint-se de coherencia. Moltes coses desperten a la meva ment.

Perdona, i perdóneu els que en sapigueu més que jo. Que rés no sé i amb dificultad quelcom albiro. Descansa en Pau. I Moltíssimes gràcies per la teva vida.

Amb gran respecte.