Dol ecològic

L'altre dia un dels meus companys va caure. Aquells homes el van trinxar i se'l van endur fet a rodanxes. Jo no vaig poder reprimir el meu plor i la daurada resina va regalimar per la meva escorça. Fets com aquest et fan reflexionar sobre l'injusta que és la vida. Un ésser destinat a viure segles i segles i amb uns quants cents d'anys sobre l'esquena, es veu convertit en un armari de cuina, una taula massissa o en paper higiènic.

Després d'això tot va tornar a una certa normalitat, fins que ells van tornar, amb les seves veus estridents, van fer caure un més dels meus germans i el van portar cap a la mort. A vegades desitjo tenir braços per poder pegar un bon clatellot a aquells creguts amb casc i "motoserra". Ja sé que són uns manats però, al cap i a la fi són els assassins dels nostres boscos.

Aquests boscos són el fruit de generacions i generacions, d'un cicle que mai s'hauria d'acabar, el cicle de la vida. Ja no sé com expressar el que sento; estic fet una fúria però alhora estic de dol. Quants boscos més hauran de desaparèixer per fer obrir els ulls a aquells arrogants humans?

Ja m'he cansat; deixo de queixar-me i admiro les estrelles. La nit d'avui ha arribat amb un fort ruixat; durant tot el dia els núvols han cobert la llum i el calor que anomeneu el Sol. A les nits es quan passen les desgràcies i aquesta no en serà una excepció. Tinc un pressentiment. Els llamps i els trons il·luminen els boscos, els prats i tota la Terra i la colpegen amb el seu so. Els nostres infants, a molts metres sota la meva capçada, es mouen espantats pel vent.

Un resplendor...ara un tro; es repeteix cada vegada més sovint. L'observació és la mare del coneixement i així és com hem crescut tan savis des de fa mil·lennis. Tots sabem que la tempesta s'acosta i que potser morirem aquesta nit.

Llamp...tro; llamp...tro; la tempesta ja és aquí. Les ràfegues de vent ens fan ballar un ball prohibit i el ruixat ens impregna les arrels d'aquest líquid de la vida al que vosaltres, els humans, anomeneu aigua. Els llamps i els trons estan a sobre nostre, ens miren amb flaixos de llum i pretenen fer-nos por, acovardir-nos. No saben el que volen; tan sols busquen la destrucció, com aquells llenyataires fastigosos. Un resplendor a sobre meu...3, 2, 1...és el fi!!

Silenci...

Us parlo des de l'altre món, on m'he unit als meus germans assassinats. El meu tronc llueix una esquerda monumental i negra, fosca com la nit i com el meu dol i amb aroma de fusta cremada. Almenys tot ha estat cosa del destí; he mort a mans de la natura, la meva creadora.