Cercador
Dol a l'ascensor
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Era el primer de maig i sí que havia caigut un raig. El paraigua no havia soportat una ventada que l'havia regirat i malfotut les barnilles. 'Ja no es fan paraigües com els d'abans', ella hauria dit!
'Ja no es fan paraigües com abans'.
La Mina era a l'ascensor i estava sola. No li agradava fer-lo servir, però estava cansada per pujar escales. Va tancar-se la porta en prémer el piu del pis on volia anar. Es va veure reflectida en la porta lluenta que es va tancar automàticament.
I mirant-s'hi va plorar amb molt de sentiment. L'àvia Lola era morta i mai més diria frases com aquella.
No podia sortir d'aquella manera. Va fer baixar la màquina.
Li va venir al cap una imatge. La vella al llit i ella preguntant-li les capitals d'Europa. Se les sabia totes i en encertar les respostes somreia, quasi reia, amb la boca i amb els ulls i aleshores era la nena que havia estat, la nena que duia a dins.
Plorava a raig, a bots i barrals. Al terra de l'ascensor ja s'hi feia un bassiol. Es va haver de treure la jaqueta negra per eixugar-lo.
I va passar estona, ascensor amunt, ascensor avall, fins que va poder parar l'esclat.
Quan va sortir va respirar alleujada i va es va dirigir al pis de l'àvia traspassada per donar menjar al gat que no les deia, però les sabia, les capitals d'Europa.
'Ja no es fan paraigües com abans'.
La Mina era a l'ascensor i estava sola. No li agradava fer-lo servir, però estava cansada per pujar escales. Va tancar-se la porta en prémer el piu del pis on volia anar. Es va veure reflectida en la porta lluenta que es va tancar automàticament.
I mirant-s'hi va plorar amb molt de sentiment. L'àvia Lola era morta i mai més diria frases com aquella.
No podia sortir d'aquella manera. Va fer baixar la màquina.
Li va venir al cap una imatge. La vella al llit i ella preguntant-li les capitals d'Europa. Se les sabia totes i en encertar les respostes somreia, quasi reia, amb la boca i amb els ulls i aleshores era la nena que havia estat, la nena que duia a dins.
Plorava a raig, a bots i barrals. Al terra de l'ascensor ja s'hi feia un bassiol. Es va haver de treure la jaqueta negra per eixugar-lo.
I va passar estona, ascensor amunt, ascensor avall, fins que va poder parar l'esclat.
Quan va sortir va respirar alleujada i va es va dirigir al pis de l'àvia traspassada per donar menjar al gat que no les deia, però les sabia, les capitals d'Europa.
Comentaris
-
No ,no la jaqueta no... sisplau...[Ofensiu]Annalls | 04-06-2013
aggs i ara a la rentadora i com es blava de coto natural destenyeix, de fet s'ha de rentar a ma, però qui s'hi posa ara a rentar? Podies haver-ho llepat , ja posats... aggs ,no, no pitjor, amb els cabells com Maria la Madalena, o millor deixar-ho estar... procura que ningú et vegi sortir això si, no penses que... eh!!
Ara fan paraigües que amb el vent no es giren, fa temps, els tenen fins i tot els xinos... et poso al corrent perquè si has d'escriure coses reals...
Estas molt guapa a la foto...
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435753 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com