D'oca en oca.

Un relat de: Barcelona, t'estimo

Qui m'hauria dit mai que arribaria el dia en que esperaria a la Mariona Cubells a l'entrada del FNAC, fet un flam. Tot jo era un neguit, un sac de nervis que intentava fullejar les revistes del quiosc com feia tothom que no volia comprar-les, però no me'n sortia. Havia dubtat si anar al Zuric a fer una cervesa per relaxar-me, o potser dues o tres per envalentir-me, perquè la Mariona era, a banda de la més maca, la més intel·ligent i la més pija de l'institut, la noia de la que vaig enamorar-me mentre fèiem batxillerat, encara que ella no hagués parat gaire atenció al gripau que seia dues taules per darrere seu i la saludava cada matí en entrar a l'aula. Tampoc és que el meu aspecte hagués canviat gaire, però ja no lluïa acne i havia aconseguit aprimar-me una mica, a canvi patia una alopècia hereditària que intentava de dissimular rapant-me el cap al zero.

Vaig veure a la Mariona aturada entre els detectors de l'entrada amb les rayban al cap, buscant amb la mirada. El cor en va fer un bot i va començar a bategar com el motor d'una Harley Davidson: jo, que m'havia vestit amb el millor vestit que tenia, el que portava quan venien els capitostos de la NASA, per no desentonar i ella apareixia amb texans i una samarreta estampada dels Marvel Zombis on l'Spiderman s'estava cruspint a la Mary Jane. Quina vergonya! A més, puc ben jurar que va arrufar el nas quan em va reconèixer entre la munió de turistes i desvagats, vestit d'aquella guisa, encara que de seguida fes lluir el millor dels seus somriures.

Què em devia voler? Aquesta pregunta em rondava pel cap des de que al matí havia rebut la trucada de la meva mare tota esverada:

- Pot saber-se que has fet ara? M'ha trucat una noia demanant el teu telefon, que no li havies donat! Com pots ser tant poca vergonya? Segur que li has fet una panxa i vols escórrer el bulto! Per això no li has donat el número, que ja les teniu aquestes coses els homes! Vinga de festa! Vinga de festa! I desprès ves-te a fotre! Doncs jo no te'l penso cuidar aquest nen, ja t'ho faràs!

L'escoltava i em preguntava d'on treia la mare aquestes idees. Com aquella vegada que va ficar un euro al fotomaton de la Barcelona Televisió i va parlotejar del pare i de la casitablanca mentre feia saltirons perquè l'objectiu captés perfectament la seva cara.

- I qui era, mare? - vaig gosar preguntar.

- Seràs barrut! Encara vols fer-te l'innocent! Mariona, Mariona Cubells! Va pren nota del seu telefon i fes el favor de trucar-la.

Si en aquell moment em donem un cop m'hagués trencat en mil bocins, com si m'haguessin ruixat amb nitrogen líquid. I encara seguia així, ruixat, quan la Mariona va abraçar-me i va enganxar dos petons a les meves galtes, increïblement càlids i humits.

- No saps la il·lusió que em va fer veure't!

Em va deixar anar i va agafar el número d'aquell mes de Ciència Catalana on havien publicat l'article sobre les instal·lacions que construïa l'agència espacial a Collserola i el seu jove cap Marc Rastrell, o sigui jo. S'hi podia veure una fotografia on donava la mà a un ianqui emmidonat i somrient davant de la façana de cartrò-pedra construïda per a l'ocasió, en aquell moment encara no havien arribat les primeres grues.

- Ets un primera espasa en la ciència!

- No - vaig corregir modest -. És per haver fet una tesis sobre les dimensions quàntiques, poca cosa.

- Sí, vaig llegir-la.

Ara sí que estava sorprès. La Mariona llegint una tesis? Si tot el que li preocupava era no comprar en rebaixes, que feia de pobre. Recordava perfectament les seves escapades al passeig de Gràcia per veure les noves col·leccions en les botigues més cares, i com va enfadar-se el dia que van construir l'Illa Diagonal, que segons deia apropava un fals glamour a la plebs.

- Marc, què no faries mai en una botiga?- va murmurar tota misteriosa, fent-me estarrufar-se els pèls del clatell. Evidentment no podia contestar el que pensava, doncs hagués quedat com un marrà, crec.

Va agafar-me de la mà i va conduir-me a les escales mecàniques que pujaven al pis de dalt. Tothom s'apartava quan ens apropàvem i es miraven a la Mariona amb interès: encara que portés una samarreta sanguinolenta i uns pantalons desgastats, com que eren un parell de talles menors del que pertocaven se li arrapaven a les formes i feien intuir aquell bé de Deu.

Varem voltar per la secció de pel·lícules i de música amb parsimònia i una mica més ràpids pels llibres, sense deixar-me anar. Quan ens estaven apropant a les caixes de sortida va tornar a xiuxiuejar.

- Quan t'ho digui comença a córrer i no t'aturis per res.

Vaig mirar preocupat la seva mà lliure, però no hi duia res i tampoc portava cap bossa on amagar quelcom. La Mariona va somriure juganera i va cridar: ARA! començant a córrer cap a la sortida i arrossegant-me amb ella. El vigilant ens va escridassar i va córrer darrere nostre com si fóssim dos lladregots. La Mariona no s'aturava, m'estirava amb força i reia mentre veiem apropar-se plaça Catalunya a tota velocitat. Llavors va passar. Va ser com quan et fan un xuclet al coll que fa una mica de mal però et posa a cent, només que per tot el cos, com si una gran boca amb uns poderosos llavis ens hagués xuclat a tots dos alhora.

- Gamberros - va cridar una iaia que ens amenaçava amb un bastó, però jo era incapaç de reaccionar: ens havien quedat aturats al davant d'unes escales mecàniques amb la vista clavada en la porta del carrer.

- Però… però… això és…

- El Corte Inglés de Diagonal - va contestar orgullosa la Mariona.

Vaig mirar al meu voltant, incrèdul, mentre evitava el bastó de la iaia que em rondava la cara. A la Mariona se la veia feliç, com si de regal de reis li haguessin portat tot l'estoc de Tous només per a ella. Va abraçar-me i em va dir a cau d'orella:

- Si ara correm cap allà sortirem al Zara de Passeig de Gràcia i des d'allà, sense aturant-se, vale?, al Dolce&Gabbana que hi ha abans de la Diagonal. Aquí sí que ens podem aturar. El què no entenc és que hi fa el Zara al mig, és tan poc.

Jo no l'escoltava. Observava a la gent que entrava i sortia carregats de bosses. Estrangers i natius que dedicaven el dia a fer un munt de compres inútils mentre perdien el temps en desplaçaments per una ciutat en permanent congestió, com si tingues un refredat de cotxes mal curat. Una idea va començar a bullir-me. Vaig estrènyer la mà de la Mariona i, mirant-la directament als ulls, vaig arrencar a córrer cap a una porta diferent a la que em senyalava.

- No! Aquesta no!

Les seves queixes van desaparèixer enmig del xuclet que ens va tornar a transportar. Però aquesta vegada no varem trobar una iaia ni una gran superfície, ans al contrari ens varem trobar en un espai estret i fred. L'un abraçat al cos de l'altre amb la galta esquerra i el braç enganxats a una superfície llisa i glaçada.

Vaig provar de mirar avall, entre els pits de la Mariona i el que semblava una terrina de gelat, però amb prou feines podia moure el cap. Ella, estava igual de garratibada, potser més i tot amb aquella samarreta, tot i així va poder colpejar amb la mà la superfície llisa. Algú cridava. El so ens arribava esmorteït, llunyà, i és que en el salt havíem anat a parar a dins d'un congelador horitzontal ple de gelats. La cridanera, una noia amb la cara farcida de grans i un uniforme de color gris, va obrir la porta corredora del congelador sense deixar de xisclar i fer bots amunt i avall de la botiga, perquè poguéssim sortir.

Amb prou feines podíem caminar desprès d'allò, fèiem tentines com dos borratxos mentre ens allunyaven de la gent que ens mirava horroritzats.

- Ja et deia que no era per allí - va protestar.

- On estem? - vaig preguntar sense fer-li cas.

- Als congelats La Sirena, de l'Illa Diagonal.

La noia estava morruda, per a ella una botiga de congelats era gairebé un insult, però jo estava meravellat. Vaig treure l'agenda de la butxaca de dins de l'americana i vaig escriure els noms dels comerços per on havíem passat.

- Què fas?

- Un full de ruta. Això és increïble. He de deixar constància.

Podia llegir la incomprensió en els seus ulls. No volia que pensés que feia meu aquell descobriment així que vaig donar-li tot el mèrit.

- Això que has descobert és fantàstic, Mariona! Pot acabar amb els problemes de trànsit de Barcelona. La gent no tindrà que agafar el cotxe per anar d'un lloc a l'altre mai més!

- Com?

- Hem de cartografiar totes les possibilitats. Veure quines rutes hi ha i fins on porten. Si ho fem bé, podríem triar el lloc i la ruta sense equivocar-nos i anar on vulguem en un moment.

La Mariona em mirava seriosa, meditant.

- Així podria anar del Corte Inglés al Dolce o al Café de la Princesa sense passar pel Zara? És que a mi em fa molta angúnia.




No estic segur de la qual cosa vaig contestar ni de com m'ho vaig fer per convèncer-la que vingués amb mi, però aquí em tens de nou al FNAC, esperant-la.

Ara arriba, s'ha aturat a l'entrada buscant-me. Porta un vestit d'estiu blanc, eivissenc, molt vaporós. Està preciosa. Jo m'he posat la vella samarreta dels Barcelona Dragons, creient que vindria vestida com l'altre dia i resulta que ella s'ha mudat per no desentonar.

Em sembla que li agrado.

Comentaris

  • Original![Ofensiu]
    Nurithy | 29-06-2008

    Compte amb la influència dels castellanismes. Per la resta, és un relat original i amb força que dona una visió completament nova a les notigues i se'n riu una mica de les diferents classes socials. Confon una mica el trasllat dels personatges però s'arriba a entendre.

  • molt bo[Ofensiu]
    Rosalita | 28-06-2008

    Hola!
    m'ha agradat, m'ha enganxat. i m'ha sorprès!
    Només una coseta m'ha fet mal a la vista... el "tenir que"...

    però en fi, molt divertit!

  • JUMPER[Ofensiu]
    pivotatomic | 28-06-2008

    Ei, David!

    No t'havia llegit gaires coses (per estrany que sembli) i la veritat és que aquest Jumper a la Barcelonina m'ha encantat (m'agrada molt el personatge d'ella, tan preocupada per passar pel Zara). L'he trobat ben escrit, àgil, divertit i imaginatiu. Potser el final és una mica tou, però el compenses amb la darrera frase, estupenda.

    Felicitats, et seguiré llegint!


    Dues cosetes a nivell d'estil:

    La frase: "va enganxar dos petons a les meves galtes, increïblement càlids i humits." No et sonaria millor d'aquesta manera "va enganxar dos petons increïblement càlids i humits a les meves galtes" ?

    i

    la frase: "No estic segur de la qual cosa vaig contestar" no t'agradaria més així "no estic segur de què vaig contestar"?

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Barcelona, t'estimo

Barcelona, t'estimo

46 Relats

135 Comentaris

66351 Lectures

Valoració de l'autor: 9.66

Biografia:
"Barcelona, t'estimo" és un projecte que involucra a més de 40 relataires i que neix com un clon dels films "Paris, je t'aime" i "New York, I Love You".

La cosa és ben simple: es tracta d'escriure relats de tota mena que només tinguin dues limitacions cratives: han d'estar ambientats a la ciutat de Barcelona i la seva allargada ha de ser inferior a les 2.000 paraules. Fora d'això, barra lliure creativa.

Per donar una mica més d'homegeneïtat al projecte, cadascun dels participans ha triat un racó de la ciutat diferent (més o menys emblemàtic). Així s'intenta que Barcelona adquireixi un major protagonisme i que esdevingui, en la mesura del possible, un personatge més.

El termini proposat per tenir els més de 40 relats que formaran el projecte és el del 10 de juliol del 2008.

Per a que tots els participants puguin anar penjant els seus relats:
L'usuari és: barcelonatestimo
La clau és: BCNILOVEU


RESUM DE TOT EL QUE S'HA FET FINS ARA I INFORMACIÓ DEL PROCÉS:

... : BARCELONA T'ESTIMO