DOBLE SEDUCCIÓ

El terra moll i una manta de núvols baixos i poc densos, són l’única prova que la pluja ha passat per aquí. Potser alguns no la han sentida.
Camina per l’asfalt perquè la vorera està atapeïda de cotxes aparcats i de vespes de repartidors a domicili. Passa un cotxe que li toca la botzina per por que l’envesteixi, passa de llarg i l’escridassa. Torna a pujar a la vorera, però només per una passa, perquè el botiguer assegut en un tamboret, hi té exposats els seus productes, que impedeixen el pas.
Sense adonar-se’n s’ha aturat. Uns manats d’api blanc, les escaroles enrinxolades i unes pomes rialleres, l’han seduïda somriu; seducció, sigui tal vegada la divisa del dia. Maquinalment, n’ha fet una tria, li aniran bé a la seva nevera mig buida.
Era perillós i convincent. Es venia bé. Era això el que pensava ella tot escoltant-lo. Unes hores abans ell havia sortit del restaurant darrere seu. L’havia mirat molt. Havien parlat molt. Acabaven de sopar; haguessin pogut aixecar-se i anar-se’n, però quelcom els retenia. Eren l’atracció que exercien l’un sobre l’altre. Era més que el plaer de trobar-se junts: l’obligació d’estar-ne. Separar-se en aquell instant de la vetllada exigia una força de voluntat que no tenien.
Un cop al carreró caminaven en silenci. Aquesta intimitat de l’absència de paraules els va confondre més que tot el que s’havien dit.
El rostre d’ell es va alterar amb una lleugera contracció, anava a confessar el sentiment que l’atenallava. Ella ho endevinà i per aquesta raó es posà a parlar, volia avançar-se a les seves paraules. Sé el que vas a dir perquè, titubejà, perquè també jo tinc ganes de dir-ho.
Ell continuà contemplant la seva boca i ella abaixà els ulls. Ella gosà dir que estava torbada.
Ell admirà aquella sinceritat en una dona esplèndida. És estrany sentir-se torbada, oi? Va fer ella, mentre somreia perquè no s’havia arriscat a dir sexualment torbada, però ho havia pensat. Ell no deia res, però ella continuà. Voldria que seguís parlant-me d’això d’una altra manera que no fossin les paraules, balbucejà ella.
Ell va creure que ho havia somiat. Per què vol que continuï? Ella diu: perquè es agradable! Ell esclafà a riure. Quina mesquinesa la de les dones que juguen sense arriscar-se. Com sabia el que jo volia dir?, preguntà amb un somriure maliciós. Perquè jo hagués pogut dir el mateix, digué tot enrojolant-se.
Ell encertava posant la mà al foc, ella ho sabia tot. Sabia el que els excitava i havia coquetejat amb ell sense espantar-se de les paraules ni del desig. Es sentia com una dona perversa. Què passarà? Preguntà. No ho se, diu ella, i el mirà als ulls. Tot és tan complicat, ja tenim les nostres vides, les nostres parelles.
No creu que es possible voler a dos persones alhora?, digué ell. Si, ho crec, diu, però les relacions extra conjugals estan condemnades a acabar amb res. Ell se n’enriui, pot experimentar una atracció sense sucumbir? Ella fa que sí amb el cap. Un dia ho lamentarà, diu ell.
D’aquí cinc, deu anys, es preguntarà com és possible negar-se a viure un amor que s’ofereix. Això és el que ens fa viure. Cap altra cosa, diu.
Passen per davant d’un petit hotel de barri, dos esglaons de pedra damunt la vorera, una porta d’entrada senzilla, finestres estretes sobre una façana grisa, un rètol lluminós. HOTEL. Ella alçà els ulls. Mai podré anar a un hotel amb un amant, ho pensava perquè desitjava fer-ho. Pensava tot el contrari del que acabava d’afirmar. Volia a aquell home, trobaria un lloc per a ell.
Tinc un amant!. Sí, tinc un amant!. El seu silenci disfressava els seus sentiments, i ell sabia que no la deixaria fins haver-la convertit en la seva amant. La faria cridar. Aquest pensament el fa sentir-se conqueridor. Com seria ella al llit?. Per que no li preguntava?. I ho feu. És una bona amant? No ho se. Diu el meu marit que sóc massa lasciva. És el seu marit, diu ell mig burleta. Això vol dir que no té gaire experiència amb les dones. I vostè, pregunta ella maliciosament. Jo si, diu ell.
Podem anar-nos-en? Mentrestant, el rètol lluminós de l’HOTEL parpelleja.
Més tard.......
No havien sentit la pluja. Tornaven a estar al carrer. Era el destí d’amants. Ell havia caminat darrere d’ella a la sortida del restaurant; d’això feia molt. Ja no tenia aspecte de voler atrapar-la, restava tranquil al seu costat. Per molt estrany que sembli, anaven a separar-se sense saber quan es tornarien a veure.
Adéu, i somriu tristament, que lleig és el matrimoni.
Més tard ........
Ell ha arribat del despatx amb unes flors que posa dins d’un gerro amb aigua. Obre una ampolla de vi, del que els agrada i beuen en ocasions especials, com la d’avui que celebren, altra vegada, els quinze anys de matrimoni. El mateix que anit els serviren en el restaurant, abans d’anar a l’hotel.
Ho feien cada any en aquest dia, en llocs diferents i en situacions equívoques. Ell havia dubtat respecte a la celebració d’enguany. Estaven passant per un mal moment, com la majoria de matrimonis, es diu, per enganyar-se. Anit, pensa, no s’avorriren pas. Ella estava, excepcionalment, maliciosa i creativa.
Ja hauria de ser aquí, barrina, tot anant al despatx a donar un cop d’ull al correu. S’asseu davant de l’ordinador. S’encén la pantalla i, alhora que aquesta s’ha il·luminat, ell va empal·lidint, a mida que va llegint.
“Ell -tu- va dir-me: Però s’equivoca i un dia ho lamentarà. D’aquí cinc, deu anys es preguntarà com és possible negar-se a viure un amor que s’ofereix”.
N’han passat quinze d’anys, estimat. Vas confirmar-me, també, que era possible estimar a dos homes alhora. Em trobo en aquesta cruïlla, i no vull fer-te mal, en parlarem un altre dia, si tu ho vols”.
L’armari estava buit, se n’havia endut les seves coses.
La conversa i els jocs d’anit ja no els troba tan divertits ni ocurrents. “Que n’és de lleig el matrimoni!”. Ara entenia, sense comprendre-les, però, les seves darreres paraules en acomiadar-se.