Dobla dobla que doblaràs

"I aixínss el rei aquell Cabbróó ho tennia bé: un bonn princippi preppara un bonn futurr".

Gggggggrrrrrrrrr (expressió de gossa mosquejada amb llavis pintats d'un rosa purgatori i els ulls amb ombra blaucelestià en una cara que semblava, com algú gosava xiuxiuejar d'amagat, 'caracteritzada'): li havia col·locat el lema de les 'Papilles D'Aupa', les que anunciaven per la tele! I les més no volgudes però previsiblement esperades faltes de doblatge consonàntic.

La senyoreta Nati, d'origen sorià i casada amb un sirià que feia de taxista de vídues adinerades que tenien els fills campats i dona de la neteja que els deixava la bugada més blanca que la de les veïnes aviciades a la impecabilitat de tovalloles, llençols i roba íntima exhibible, arrufava nas i arronsava celles. Altra vegada la Maria Teresa Itxàs li entregava un control d'Història amb errors ortogràfics per a 'molt deficient' que li feien gastar el Bic Cristal tan si era de boleta giraire -ella mai deia 'punta'- fina com gruixuda. Ella que el volia per d'altres usos...

I indefectiblement la condemna: sense hora del pati. I si el boli no aguantava afegia que l'endemà al matí la nena pugés a l'aula una estona abans a posar la bata de cada companya del penjador al pupitre corresponent. I si algunes d'aquestes peces no tenien el nom o cognom brodats per una mare curosa sinó addicta a no fer-ho, senyal que era una fresca (sempre eren les mateixes, els mals hàbits es repeteixen, recriminava la Nati, enganxada a clonar els pertinents comentaris de les monges castocarmesilanes que li pagaven el sou).

Quan aquella dona de rostre indefinible s'havia casat se li havia regalat un joc de cafè de ceràmica ribetejada d'or de dents postisses desfetes amb campanes sobreres de la guerra que no s'havien reincorporat mai més al seu lloc i que servien per a crear el pseudometallvaluós passa-prou-com-puguis 'resultón' i barat, útil per a llepades decoratives d'intents d'objectes burgesos, abans no semblessin instruments en letàrgia, que tot s'ha d'aprofitar.

Però existeixen les llistes. I els controls. La Maria Teresa no havia pagat la seva part. Allò era una falta més gran que quan li va venir la primera regla, li va travessar la roba i totes es van exclamar en veure la tacarra vermella i una monja de pits propulsats a la disciplina i la fe, ben retinguts sota roba tipus armadillo, va córrer a tapar la vergonya amb una túnica polsegosa d'una icona de nom tan llarg com Sant Periconci Patrici Benisans Prímul Concordius.

La Nati va maquinar una venjança amb recança. Una classe sobre els rius de la vessant afroesquimala a prendre pel sac i una part del seu regal esqueixalada que va haver de ser pagat per les religioses que, és clar, li van descomptar de la mesada. Una cadena de fets que la superava, per més bolígrafs calmaires que tingués i més vídues que el marit pasturés.

Així que havia ensenyat a escriure malament a la nena a posta, via telepàtica i insistent. Només ho va haver de desitjar que ho va aconseguir, ignorant que si amb el mateix sistema hagués volgut un altre anhel materialitzat...no hagués estat millor? La fúria encega.

Únicament que quan llegia en veu alta les grans cagades de l'alumna per tal de fer-la víctima de mofa, les altres reien.

La Maria Teresa va continuar aviciada a doblar sense dubtes consonants... i al final vocals i nombres i...més coses a la vida. I addicta a escriure bestieses que va anar entenent que ho eren i que pagava la pena que ho fossin. La mestra va morir, per excés malaltís de bolígrafs o de vídues massa assídues o de sous amb osques com les tasses amb el pas dels anys o perquè tocava.

I aquella nena no va parar mmai maaii dde ddobbllar ttot el que pugguéés que ho ffos i quee foss connvenniennt ddinns unna caddenna dde bbona ssortt que màggicamment sse lii vva conffeggir.