Divuit dies de confinament

Un relat de: Jacques Adolphe
Em dic Adrià i tinc setze anys.

La qüestió està claríssima, si ens mantenim aïllats reduïm al mínim les possibilitats de contagi i el virus no es propaga ni es reprodueix.

Malgrat estar tant clar; hi ha gent que no ho entén!

Jo, pel compte que em te, procuro seguir al peu de la lletra els consells que donen, tant pel que fa al confinament com a la higiene. Però ara ja començo ha estar aclaparat; divuit dies de confinament, divuit dies se’m fan afeixugosos. A més la mare em te amb els nervis de punta, em crispa amb el seu excés d’atencions i recomanacions.

-Adrià! No et toquis la cara! Renta’t les mans!

-Adrià! Treu-te el dit del nas! Renta’t les mans!

Adrià! No et freguis els ulls! Renta’t les mans!

Emprenyat me’n vaig a dalt de les golfes, a regirar capces. A veure que trobo.

Obro l’armari vell, del any de la picó, que pertanyia a l’avia de la meva avia, esta atapeït de roba que ningú es posa i que ningú es posarà. A les prestatgeries metàl•liques, que el pare va comprar en uns grans magatzems d’una multinacional francesa especialitzada en bricolatge, estan plenes de capces de cartró. Entre capça i capça hi ha la tenda de campanya i la nevera de gel, que utilitzem quan anem al càmping. Obro una capsa i esta plena amb els meus treballs de l’E.G.B. Quina mandra.

Allà al racó hi ha un embalum gros sota un cobrellit vell, que deu ser?

-Els dos baguls verds que va portar l’avi quan va vindre de França. Ja no me’n recordava!

Trec el cobrellit vell que els resguarda de la pols i aixeco la tapa.

- Ecs...! quina pudor de naftalina! Més roba vella! – Tapo ràpidament el bagul i obro l’altre. L’olor es de ranci, de tancat. Es suportable, no ofèn. Es ple de llibres, llibretes i lligalls de paper.

-Ual•la! Agendes i memoràndums . Novel•les, relats i poesies. Aquestes llibretes semblen diaris! Ei...! Que hi posa aquí! Agafo una llibreta i a la tapa hi ha escrit amb lletres majúscules i a mode de títol:

“AQUEST MESTRE ES:
UN TOTXO ESTÚPID, UN XIMPLE IDIOTA
I UN IMBECIL DE CAP A PEUS”

Tapo el bagul, m'ha assec sobre la tapa i em poso a llegir:



Aquest mestre es un covard.

Els nois grans es burlen de mi, em menyspreen i em ridiculitzen. Per què soc prim, escanyolit i tinc la pell d’un color esgrogueït. Degut a la malaltia dels ronyons que m’ha tingut tres mesos tancat a casa.

El Sr. Mestre, en comptes de protegir-me de les burles i de renyar als ximples; es posa de la seva part, capitanejant i dirigint els escarnis.

Prefereixo fer campana que aguantar l’infern que em fan passar aquets poca-soltes.

Fins l’hora de sortir al pati m’estimo més quedar-me jugant a la caseta de l’ametller. Desprès entro a la classe barrejat amb els altres nens de la meva edat, els grans ni es fixen. Un cop dins pot passar una estona fins que el Sr. Mestre es doni compte de la meva presència, dirà qualsevol cosa ofensiva que arrencarà les rialles burletes de tots els nens, i continuarà amb la lliçó que estava donant. Per a mi al ser breu es mes suportable.

Passo pel darrere de la muntanyeta ( que no es res mes que un munt fet de les runes de l'excavació per fer l'esplanada per construir el nou col•legi) per arribar al ametller que te la soca torta i al seu voltant hi ha una mena de corralet,fet per nosaltres la canalla amb pedres de la muntanyeta, les parets tenen una alçada de dos pams i tenen un espai buit, que fem servir de porta.

Hi ha algú dintre, es la Conxi!

-Hola! Que hi fas aquí?

-Jugo! I tu, que no vas a l’escola?

-No! I Tu?

-Jo tampoc. La Senyoreta em te mania! Diu que soc un desastre i fent costura una calamitat, que quant cuso faig els punts massa grossos.

-A mi el Sr. Mestre també em te mania. A que jugues?

-Mira! Jo ara estava fent el dinar. Si vols jugar tu faràs d’home que treballa al camp i quan el dinar estigui cuit jo et faré un crit.

-Val, d’acord! Me’n vaig a cavar les soques dels d’ametllers del costeret d’aquí davant.

Tan sols n’havia cavat tres soques d’ametller que ja em crida.

-Maridet meu, el dinar ja es a taula!

-Ara vinc i tinc molta gana!

La Conxi m’omple el plat imaginari, de menjar imaginari. Dinem.

Al acabar;

-Que voldràs Café?

-I tant que si! Café, copa i puro.

-Jo també beure cafè.

Tots dos simulem que ens posem la tassa de cafè als llavis i xarrupem, jo em poso un basto a la boca , simulant un cigar, i trec glopada de fum.

-Bé! Jo estic cansat de treballar i vaig ha fer migdiada.- M’estiro al terra simulant que es el llit.

-Jo també vull fer migdiada.-Diu la Conxi mentre s’ajeu al meu costat, tan prop que els braços es toquen, les cames es toquen i l’escalfor del seu cos em fa bellugar la tita. Quina sufocació! Quina vergonya!

-Tu també ho notes?

-Noto, el què? Responc tot nerviós.

-Les pessigolles.

Em posa una mà a la bragueta i amb l'altra m'agafa la meva i se la col•loca per sota de les faldilles, damunt de la vulva, arrambla’n les calcetes a un costat. Quina calentor, quina humitat...

-Notes les pessigolles internes? Xiuxiueja a cau d’orella mentre em remena el penis fins que taco el pantalon.-Ara em toca a mi! Ho et creies que les noies no ens masturbem? Fes-ho amb suavitat i delicadesa, sense ficar-me el dit dins. Si, aquí a aquest puntet, així ... així ...

De cop li comencen a tremolar les cames i jo m’esgarrifo, i enretiro la ma tota xopa.

-No! Que fas? No paris, continua! No paris!

Continuo acariciant aquest puntet que li fan agafar tremolors, primer a les cames i ara per tot el cos. Deuen ser les pessigolles internes. A mi se’m torna a posar dura. La Conxi ho nota i em descorda el pantalon i me’l abaixa juntament amb els calçotets.

-Posa-la a dins!- m’ordena mentre es treu les calcetes i s’obri de cames.

Ara. Ara si! Percebo, noto les pessigolles internes, externes i celestial

*************

A la Conxi no la vaig veure més fins passats uns anys. Els seus pares la van posar interna a un col•legi de la Congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat Vedruna.

No ens vam dir ni una sola paraula, tan sols un somriure espontani, genuí i ple d’ emoció, acompanyat d’una mirada de complicitat. Del que va passar a la caseta de l’ametller de la soca torta, ja no se’n va parlar mai més. Tenia onze anys i ella un parell més.

Mentre hi va haver l’estúpid, l’idiota, l’imbecil del mestre; vaig continuar amb les meves campanes. Bé, mitges campanes.


Hi ha un full en blanc i continua:


Han passat vint-i-cinc anys. Aquest estiu he tornat al poble ha passar uns dies de vacances. La muntanyeta ja no hi es, al seu lloc hi ha un pàrquing. Les escoles s’han reconvertit en pisos de vivenda de protecció oficial. I ves per on! A la plaça, a la terrassa del bar, punt cèntric i de reunió; he coincidit amb el poca solta del mestre i els nois grans, que ara ja son homes. Alguns tenen títols universitaris, fins i tot el cap de ruc que era el més fotesa de tots també te una llicenciatura. Pel que veig continua disfressant la seva ineptitud escarnint i fent befa de tot bitxo vivent; i el mestre, envellit pel pas dels anys, li continua rient les gracietes.

Ens saludem cordialment fent una encaixada de mans:

-Hola, que tal?- Li dic jo amb un fals somriure.

-¡Hombre! ¿Qué tal te va?- Em saluda el mestre amb una fingida alegria.- ¡Estas criando barriga! ¿Qué es de tu vida?

-Doncs molt bé! la malaltia que patia dels ronyons se m'ha curat. I pel que veig l’estupidesa no te ni remei ni te cura.

-Aquest any no se que en farem del Barça?- Intervé el burleta.- No te bona defensa!

-Pues el Madrid esta reforzado.- comenta el mestre.

Continuo el meu camí fins la barra del bar. Els deixo parlant de futbol. Demano una gerra de cervesa negra, mentre l’assaboreixo un dubte se’m passa pel cap:

- M’han entès?




-Adrià.. Baixa que el dinar es a taula.

-Ara baixo!

-Baixa! que si no es refredarà i el menjar fred no val res. A més t’has de rentar bé les mans, bes a saber el que hi ha per les golfes. Tot ple de pols, de bactèries, de virus i de totes les porqueries del mon. T’has de rentar ben bé les mans. I treu-te la roba.

-Ja baixo, pesada! Quina dona més carregosa! Arrg... brrr...


Comentaris

  • Gràcies, Sofi81.[Ofensiu]
    Jacques Adolphe | 01-05-2020


    Moltes gràcies! Sofi81.
    Pel comentari i per la valoració.

    Salut .
    Jacques Adolphe

  • Gràcies, MARIABEATRIZ.[Ofensiu]
    Jacques Adolphe | 01-05-2020


    Moltes gracies! MARIABEATRIZ.
    Celebro que t’agradi.

    Salut .
    Jacques Adolphe

  • Gràcies, Romy Ros.[Ofensiu]
    Jacques Adolphe | 01-05-2020



    Moltes gracies! Romy Ros.
    Pel comentari i per la valoració.
    Com dius; aquells gamarusos no l’han entès ni l’entendran.

    Salut .
    Jacques Adolphe

  • Descobertes...[Ofensiu]
    Romy Ros | 15-04-2020 | Valoració: 10

    En divuit dies de confinament es poden descobrir moltes coses ...sobre tot mitjançant la lectura: descobrir secrets de pubertat i...ves a saber!
    Entretingut relat, i jo crec que aquells gamerusus que parlen de fútbol, realment, no l'han entés! ha ha ha...
    Una salutació!
    Romy Ros ;)

  • divuit dies de confinament[Ofensiu]
    MARIABEATRIZ | 15-04-2020

    M´agradat força.

  • Sofi81 | 13-04-2020 | Valoració: 8

    Hola, felicitats pel teu relat, m'ha agradat molt. Crec que ésta molt ben explicat. Potser pel meu gust li falta més 'detalles'. Gracies.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Jacques Adolphe

Jacques Adolphe

19 Relats

31 Comentaris

3076 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Jaume (Jacques Adolphe) Llorens Domènech. Va nàixer a Carcassonne, va créixer a el Lloar i actualment viu a la Torre de l’Espanyol.



Te publicat “Sota l’ombra dels pins”.