Diumenge.

Diumenge.


A la vida tots hi tenim
dibuixada una corba
i quan hi passem
no tenim escapatòria.
A la nostra corba de la mort
hi acabarem passant
un moment o altre.


Ara un viatge en moto
ha estat el viatge més llarg.
En Joan ens ha deixat
Una corona amb flors
de tristesa per sempre més.
Ens ha deixat l'última
besada, el darrer fins ara.
I tota la casa plena de records
com un aire espès
que no deixa respirar.


Ell vivia de pressa,
però ha mort massa de pressa.
Ens ha deixat com una
broma de mal gust,
però ens ha deixat.
Ara tots els que l'estimàvem - l'estimem -
tenim el cor trencat pel desconsol.
La meva racionalitat humana
no m'ho deixa assimilar.
I dic perquè. I no hi ha perquè.
Pregunto i no hi ha resposta.
només l'eco del gran buit.



Ara sé que no tens fred.
i et mires la posta de sol
sense pressa. I la lluna et
manté encesa la teva
flama romàntica,
però no podem brindar junts.
Sempre posarem un plat a taula per tu.
Tu sempre seràs el poema del record.
Has deixat el teu germà
sense un adéu. Pare i mare
amb el plor del gran dolor.
A la Carme li has robat
vida i somriure.
tu potser t'ho mires amb ironia,
però has apagat la flama de l'alegria.
Havies d'anar a fer un passeig
sense saber que seria l'últim passeig.
La mort passava per allà,
i tu vas anar a parar als
seus braços sense tenir temps de res.
Per la teva dèria d'anar amb moto
has deixat massa cors trencats.
Has empres el viatge més llarg.
Segur que has arribat a destí
però no ens ho podràs dir...
La tardor despullarà els arbres
del parc i també és la tardor
que ens ha despullat de tu.
Vindrà el fred que encendra el foc.
I quan la primavera ens
ofereixi la seva falda,
tu encara seràs flor.


Tu que lluitaves per salvar vida,
donar i preservar vida,
ara has perdut la teva.
Les teves fotografies són
un record sense clemència.
Potser mal entenem la vida
i llavors no desxifrem la mort,
si es que es pot desxifrar...

Una vegada més queda clar
que el risc sempre té les de guanyar.
Avui les campanes canten per tu.
Per carrers i places sembla
que hagis de sortir
de qualsevol cantonada.
Però...
La teva esposa s'ha quedat
amb totes les espines.
Ara l'horitzó s'ha fet fosc.
El pantà ha aquietat
les seves aigües.
I és com si una boira espessa
no ens deixés veure el sol.
Flors i més flors,
però només tu ets la flor.
Ara només aquella mirada teva.
Aquella cançó que cantaves.
La teva expressió. El teu amor.
La teva manera d'estimar.
Sé que des d'algun lloc
ens estàs escoltant.
L'u de novembre votaràs
en els nostres cors.
El temps passa molt a poc a poc
i és com si ens haguessis enganyat.
Vas sortir un diumenge
que no havia de tenir nit...
Només un silenci que va
encadenant les hores.
Un silenci que només és trencat
per les llàgrimes de dolor.
La teva flama ha quedat
encesa per sempre.



Les paraules em venen i em cauen
com les fulles de tardor.
Avui ets l'estel a la nostra celístia.
El teu somriure d'alegria
ressona per tot arreu.
De vegades malbaratem
la riquesa que tenim, només
és la vida el que
veritablement té valor.
No t'emportes cap creu,
només el caliu de la senyera
de la teva nació
que estimes tant.
Ens has deixat sols
en la lluita.
Però el teu record
ens empeny a anar endavant.


Carme segueix germinant
sempre el bon fruit.
Tot florirà amb amor
malgrat que ara només
tinguem dolor.
Entre tu i nosaltres no hi
haurà mai independència...
Però sí que un dia des d'algun
lloc veuràs la teva
Nació INDEPENDENT.


Ara a la fruitera de la vida
el teu fruit està a mitja asta.
Fins que siguis terra a la terra.
Llavors seràs arrels amb les arrels.
Algun dia ens retrobarem tots
al so de la gralla i farem
festa gran i brindarem
pels records d'ahir.
Però avui encara és avui...
Ara mentrestant les estrelles
t'assenyalen el camí.
Sé que ara restes abrigat
del fred d'humanitat.
Ara les nits no tenen nit.
Els dies no tenen dia.
La serenitat té un coixí d'espines.
La mort és femenina, capriciosa,
anònima, però tu ets tu.
Ara tens domicili al teu poble
però vius lluny de nosaltres.
Malgrat tot, el teu record
ens abraça...
I t'abracem i t'estimem.
Al concert de la vida
la teva partitura
només té negres.
Només el caliu humà
pot ajudar a reposar el dolor.
Ets com una posta de sol
que sempre estàs pressent.
Un punt quilomètric
és principi i final.
La rapidesa de l'atzar...
Ara el mirall n o retorna imatge.
La felicitat ha perdut
sol i ombra.
Però la vida no para
de germinar i fecundar cada dia.
Esdevenim febles en la fortalesa
i som forts en la feblesa.
Les aigües del riu segueixen.
El mar té el seu onatge.
La lluna els seus llunàtics.
La nit els seus estels.
Els arbres les seves arrels.
Els lluitadors la seva lluita.
L'aire duu el respirar.
Sí, tot...
Però faltes tu...
Ens faltes, però estàs amb nosaltres.
Potser tot plegat no ho entenem,
i no és un adéu,
només és un fins ara...O ara fins...








onatge, una tardor de fulles caigudes...