Diumenge a la tarda

Un relat de: torrents

Aquests dies sento parlar molt de futur, de no fer mirades enrere i a mi em sembla, disculpeu, com si en certa manera tot això no fos més que un gegant pas enrere. M'explicaré, i prometo no utilitzar aquella frase feta "el poble que oblida el seus errors està condemnat a repetir-los"

Semblem instal·lats en la dicotomia següent: oblidar afavoreix, facilita, és, la reconciliació; i en canvi fer memòria afavoreix, facilita, és, la rancúnia. La síntesi absurda d'aquesta dialèctica absurda és, evidentment, la confusió i el pasotisme. La immediatesa del creure que viure el present és anar amb el cap alt i, per no mesurar, no mesurar ni tant sols el temps que et toca viure.

Aquesta situació té un subjecte clar, un guanyador clar. Aquell que s'ha permès no només fer una catarsi reparadora i "moralinament" (1) acceptada de les seves víctimes sinó que,recolzada amb la força dels poders, ha anat moltes vegades més enllà: ha falsejat la història al seu favor i quan s'ha vist apretada per la realitat senzillament s'ha limitat a assenyalar la sang en les mans de l'altre.

No ens ha d'estranyar que que els poders fàctics, els mitjans de comunicació més propers a aquesta dreta salvatge i mesetaria que ens ve acompanyant per decennis a les espanyes no hagin fet ni un pas endavant en la recuperació de la memòria històrica, que ens pertany a tots, vencedors i vençuts (si és que realment, com cantava en LLach, algú va vèncer). Ni tampoc ens ha d'estranyar la subtil transformació d'alguns d'aquests mitjans ara i avui. Ara i avui neixen com bolets, perquè tenen audiència, el programes d'història a ràdios, revistes i televisions. Tindran audàcia a més d'audiència?


Ni poetes, ni profetes. Ja ni ha prou de mitges veritats i per tant, ja i ha prou de mitges mentides. Morts, diguem la paraula amb totes les seves lletres m.. o ..r.. t.. s.. en vàrem patir tots, no vull sentir ni parlar de graus ni de nombres. La sabiduria popular ens ho diu molt clar. Parleu amb els vostres avis, parleu amb les vostres avies: allò era una guerra entre germans. Una guerra amb els seus actors, els seus espectadors i els seus guionistes. Una guerra amb les seves condicions sociopolitiques necessàries, una guerra amb les seves condicions humanes suficients.


Humanes. Clarament humanes, darrera dels fusells no hi havien ni maquines ni monstres. Els hi haurem de dir homes amb el permís de Primo Levi, perquè darrera dels fusells i les pistoles hi havia en Pau, en Xavier , en Ramon, la Núria, la Paula, el Joan, la Marisol, la Gemma, l'Enric, el Lluís, la Clara, la tieta, l'avi, el pare.... Tan humans com aquell que fa només quatre dies apretava el coll, fins partir-lo de'n Salvador Puig Antic. Tant humans com aquells de nosaltres que en aquell precís moment van prometre venjança.


Si no es permetem mirar-nos cara a cara i dir-nos els noms de les coses no som capaços de construir-ne un futur digne per a totes les víctimes. I aquest pas l'hem de fer tots junts, sense distinció, tots. Els que van estar a les trinxeres, els que es van amagar, els que va callar, els que van dir no. Tots i en nom de tots.


L'home rebel ens deia Camus és aquell que s'aixeca per cridar no, i a continuació afirmar, de manera immediata: afirmar. De forma tan immediata que gairebé aquella negació ja conte una proposta. Cal que siguem valents avui i esdevinguem aquell home rebel. No ens ha de preocupar la travessia pel desert que hem viscut si més no sempre podem recórrer a Nietzcshe que fa necessari per l'home haver estat nihilista per superar el nihilisme. Esdevinguem homes lliures, transvalorem-nos superant aquest silenci absurd. Rebels i lliures serem els amos veritables del nostre futur i de la nostra historia.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer