Diuen

Un relat de: Josep Maria Panadès López
Diuen que l’arruga és bella. Això ho diuen les que encara no en tenen gaires. Jo ja soc molt vella i en tinc a dojo. De jove, em posava tota mena de potingues al meu abast i al de la meva butxaca. Mentides i més mentides. I tot per vendre productes i il·lusions. Els productes no, però les il·lusions són barates i fins i tot es regalen.

Tenia una bona vida, no em mancava res, no em podia queixar per res. Però arribà un moment, quan la pell i el cos sencer començaren a marcir-se, que l’enuig, fins i tot el desesper, no em deixava viure. Em vaig tornar intractable, malèvola, roïna. Ho reconec. I ara pago les conseqüències. Ara soc més desgraciada que mai. I m’ho mereixo. Tot per no haver sabut acceptar l’inevitable.

He sobreviscut a marit i fills. L’Albert, el meu marit, era deu anys més gran que jo, la qual cosa justificaria que em portés la davantera a l’hora del traspàs. Els meus fills, l’Enric i la Marta, però, pobrets, varen marxar massa d’hora. Tots dos. L’un darrere l’altra, en només setmanes de diferència. Una malaltia genètica rara, en diuen ara; de naixement, digueren llavors. Això m’hauria d’haver fet sospitar.

El cas és que jo soc aquí, dempeus, com qui diu, patint les conseqüències del meu egoisme, de la meva insensatesa, potser de la meva bogeria. Però qui m’ho havia de dir! Els desitjos de la ment no haurien de comptar. Els pactes imaginaris no haurien de valer. La voluntat d’una boja no s’hauria de fer realitat.

Hagué un moment de la meva vida que hauria venut l’ànima al diable per l’eterna joventut. Degué ser la meva recargolada ment que em jugà una mala passada. Potser aquell llibre (1) i la seva maleïda llei de l’atracció, que m’obsessionà tant de temps, tenia raó i el meu cervell envià un missatge incorrecte a l’Univers.

El que sigui que m’ha concedit el do de l’eternitat m’ho ha fet pagar massa car. M’ha deixat envellint eternament. No hi ha pitjor càstig.

Diuen que l’arruga és bella, però no és veritat. Qui em veu, tal com sóc ara, fuig esperitat com si tingués una malaltia contagiosa. Diuen que sóc una empestada, una bruixa, un ésser malèfic. I potser tenen raó. Però és que diuen tantes coses...


(1) El Secret. Rhonda Byrne. 2006.

Comentaris

  • Moltes gràcies[Ofensiu]

    Molt agraït, Aleix, Joana i SrGarcia, pels vostres amables comentaris.
    He de reconéixer, però, la meva ignorància i dir-vos que desconeixia el mite d'Eos i la història de Sibil·la.
    Pel que sembla, doncs, no és aquest l'ùnic cas en el qual no es var tenir en compte un petiti detall: demanar l'eterna joventut. La immortalitat sense joventut no és gaire agradable ni convenient.
    Salutacions.

  • La profunditat de la ruga [Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 08-07-2017 | Valoració: 10

    Les arrugues són un senyal del pas del temps. Ara, si la profunditat d'aquesta ruga és considerable és que passa alguna cosa. Llegint el teu relat se'n pot trobar la resposta. M'ha agradat molt. Una forta abraçada. A l'eix

  • Sibil.la [Ofensiu]
    Joana Morant | 08-07-2017 | Valoració: 9

    Aquesta senyora em recorda a la Sibil.la de Cumes d'Ovidi... pobrissona! Un relat bonic, ben escrit i que sap contenir el secret fins el final.

  • Rectifico[Ofensiu]
    SrGarcia | 07-07-2017

    Collons de tablet. Em fa escriure bestieses. Començo dient:
    Bon relat, suposo que...

  • Veridic[Ofensiu]
    SrGarcia | 07-07-2017

    Non relat. Spooks que coneixerás el mite d'Aurora (Eos) i Titó. Al pobreTitó li passa el mateix que a la presumida senyora, encara que per altres raons.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Josep Maria Panadès López

Josep Maria Panadès López

37 Relats

35 Comentaris

12479 Lectures

Valoració de l'autor: 9.70

Biografia:
Nascut a Barcelona l’any 1950 i havent estudiat biologia i farmàcia a la Universitat d’aquesta ciutat, he treballat un grapat d’anys a la industria farmacèutica, però no ha estat fins fa poc, quan vaig passar a millor vida, de la laboral a la del jubilat, s’entén, que vaig decidir emprar part del meu temps de lleure a escriure amb un estil que rés té a veure amb el llenguatge burocràtic i tècnic de les instàncies i informes als que tant de temps he dedicat al llarg de la meva vida.
Ara, lliure de tota imposició i condicionants, faig volar la meva imaginació i satisfaig les ganes de contar tota mena d’històries i reflexions posant-les, una a una, dins dels blogs que he creat, en castellà (retales de una vida, cuaderno de bitácora) i en català (en català si us plau).
Escriure en català ha estat un repte autoimposat, el d’escriure en aquesta llengua que tant estimo però que mai vaig poder aprendre a l’escola i que és el meu vehicle quotidià de comunicació verbal. Ara només espero la benevolència dels meus lectors i lectores.