Distorsió

Un segon ho pot canviar tot. Una lleugera brisa podria distorsionar el món, talment com plastilina. Temps ençà hauria relacionat aquests mots amb simple xerrameca. Però ara tot ha canviat. Un líquid fosc regalima amb lentitud pel meu rostre, com les gotes de pluja al vidre d’un cotxe. Noto que alguna cosa va malament, encara que no aconsegueixo evocar cap record. Tanmateix, l’escenari sagnant que tinc davant els meus nassos m’ajuda a arribar fins als confins de la meva memòria. Recordo amb claredat, el rostre porcí del meu cap, barbollant amb la seva llengua bífida paraules d’ànims a l’estil de . Coneixia perfectament la comptabilitat de l’empresa i ni rastre de números vermells, és més, els beneficis estaven arribant a la seva màxima esplendor. Una fúria cega s’apoderà, de sobte, del meu cos, que em dirigí com si fos només un titella. La meva navalla fou impassible a qualsevol súplica i s’enfonsà a les seves entranyes, creant una font escarlata davant meu. Un crit eixordador del porc, fou l’únic que aconseguí concebre abans d’acompanyar a la Mort amb el seu viatge.
Ara, tot comença a difuminar-se. Però, abans de sucumbir a l’abraçada de Morfeu, puc sentir el dolç cant de les sirenes que a diferència d’Ulisses sembla impulsar-me a fugir cames ajudeu-me.