Dístics d'Ariadna

No he nascut de la cuixa d’un déu, sense mare,
ni del seu cap fulgent, sóc de la terra mortal;
home, de sang patidora, exposat a la malastrugança;
lliure, però, de voler, de saber, creure i esperar.
He desvetllat, Ariadna, l’equívoca sort de la vida,
amb ulls de càndida fe, tot just el ventre em parí.
Llunes d’amor van nodrir la virtut de les meves paraules,
perquè la fel no hi niés per deposar-hi el seu llast.
He fet camí, braç a braç, amb la noble pruïja dels reptes:
Dèdal manyà, del bon seny, totes les portes m’obrí.
Des de la llar protectora he volat amb les ales de cera,
fosca enllà, per eixir dels laberints de la por.
Jove atenès, immolat a la fúria boja dels monstres,
he de gaudir de la pau, nivi velam del retorn.
Com Teseu, pertinaç, he volgut desxifrar tots els codis:
del somrís al calfred, del viu desig a l’amor.
Odi i tendresa, per què viuen tan junts, dolça Ariadna?
Llavis de foc m’han traït; no puc deixar de penar.
Pare, he fugit de ta falda amorosa a l’encalç d’un nou tàlem;
tu, que ets prou savi, entendràs tots els motius del meu cor.
Ben aviat granarà una nova nissaga de pares,
ensinistrada en el verb, lluny de les xarxes de Mart.
Vincla l’orgull d’un vell hom, la tristor per la força neulida:
ecos de dies i cants, l’hora de viure en els néts.
Tots els destins, Ariadna, es compleixen, passi el que passi;
on reviurà el meu nom? qui lloarà el meu camí?
Del déus suplico consol, com feres tu, jove princesa;
no vull que passin de llarg, ni que s’oblidin de mi.