Distància

Un relat de: Salva

La mare de la Nadira va lliurar la seva filla a un orfenat de monjes. No la va deixar a les mans del destí per falta d'amor. No la va lliurar a la divina providència per treure's un pes de sobre. La va abandonar perquè amb els recursos que tenia no podia alimentar-la. Segurament, Nadira devia plorar aquell fatidic dia. Uns plors més de nadó, que es confonen dins d'aquest petit planeta. Un planeta multiracial i multicultural, però on el naixement de la vida és símbol d'alegria per a totes les races i cultures. Aquelles monjes ho sabien, i van eixugar les llàgrimes de la petita Nadira, llàgrimes cristal.lines que s'havien fusionat amb l'erma terra de l'India i de les quals va brotar un fil d'esperança per la Nadira.

A l'altra banda del globus, un nen plora perquè el seu pare no li vol comprar un "Action man". La Nadira tornava de l'institut i va sentir aquell plor. Un so tan similar a aquell que havia sentit tants cops a l'orfenat, però buit de sentiments, buit de desesperació, buit de significat. Les llàgrimes no eren més que aigua blava que gotejava lentament sobre l'asfalt. El pare del nen va acabar comprant aquell ninot de plàstic. El noi va somriure feliç mentre observava la seva nova adquisició i l'equipava amb el vestit de camuflatge i el rifle d'assalt. Nadira va seguir el seu camì i va deixar enrera l'infant capriciós.

Les parets de l'orfenat inspiraven tristesa. Les pedres estaven cansades de veure desil.lusió i misèria. Les cortines de vius colors no podien dissimular el sofriment d'uns nens de trist passat i de futur incert. Una monja es va acostar a la solitaria Nadira. El seu caràcter curiós la va fer la més popular de l'orfenat. Però aquesta popularitat no li va fer oblidar mai la manca dels seus progenitors. Només la nina de drap que la religiosa li va oferir va fer oblidar, per uns instants, aquell dia obscur de l'arribada a l'orfenat. La Nadira va agrair el regal a la monja i després va repetir aquelles paraules que deia cada nit. Vull uns pares. Només uns pares.

La Nadira mirava curiosa des de la terrassa mentre passava a net uns apunts de la universitat. El portal del seu bloc de pisos es va obrir i un adol.lescent va sortir esperitat de l'edifici. Era el fill del veí de sota i portava unes pesades maletes, una motxilla, una cicatriu a la cara i un gran blau mig amagat per els seus pantalons curts. La Nadira havia escoltat molts cops els crits sords del noi mentre el seu pare el pegava per haver tornat tard a casa. Les grises bambes del jove van esquitxar un bassal d'aigua bruta que es va difuminar entre les parets dels antics pisos Barcelonins. El noi va desapareixer rapidament de la vista de la Nadira, corrent cap a la llibertat, cap a l'esperança, buscant un futur millor. Un futur lluny dels seus tristos orígens.

Un somriure autèntic es va dibuixar a la cara d'aquella nena que havia perdut la seva identitat a les portes de l'orfenat. La Nadira mirava el món desde la finestreta de l'avió, acompanyada dels seus nous pares. Un sotrac li va fer notar que l'artefacte volador estava a punt d'arribar al seu destí. La petita estava ansiosa per contemplar la seva nova terra, per admirar les flors que havien crescut gràcies a les llàgrimes dels infants. El viatge se li havia fet molt curt. Molt més curt que l'autèntic viatge que empendria anys després.

Quan la ja adulta Nadira va tornar a la seva terra natal va pensar que aquell viatge que havia durat només unes poques hores, en realitat, separava dos mons que es trobaven a centenars d'anys de distància. Una llàgrima va relliscar pel rostre de la noia i al arribar al fangós camí es va reunir amb la primera gota de plor cristal.lina que el miracle de la vida havia creat. Lamentablement, la desaparició d'una vida tambè és una alegria en alguns racons del nostre petit planeta, però no a les portes d'aquell orfanat que s'alçava majestuós davant de la Nadira.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer