Distància (o Ègida tèbia)

Un relat de: deòmises
Amor,

Desperto a la cabina, a recer de l'oratge, i contemplo la mar immensa, les gavines que xisclen missatges als núvols, que no sé desxifrar. I sento pau. Per tot el que m'envolta, perquè ets al meu costat, malgrat la distància, i cada part del teu cos és un oasi de calma fonedissa, fugissera, com el silenci.

A trenc d'alba callo i ets, sal marina i tendresa, i abraço l'aire que esdevé brisa dins de l'espera, el respir que serà calitja demà. I m'adono que t'estimo, que m'arrencaria el cor si no pogués sentir a frec de pell el teu batec, que l'enderroc és l'estat més pròxim al sentiment d'abandó quan no hi ets.

Desperto, i l'alegria de l'horitzó que intueixo és herald de la joia d'existir, d'abastar el teu cos nu amb la mirada, sense esforç ni impediments. I desvelo el camí fins a la font del teu ventre, cap a l'ègida tèbia que guareix la sequera i la solitud, la set i la fam, l'insomni.

A trenc d'alba, la mà et deu descansar damunt dels llençols, suaument, i t'escoltaria la respiració pausada si compartíssim la mateixa estança, i tots els mals desapareixerien del món mentre t'esguardés, inacabada meravella que completaria amb el modelatge dels meus llavis, amb el teler dels meus dits, i sóc sastre i terrissaire, i ets moaré i veire verge en la melodia de l'escuma i entre les petxines escampades pertot arreu. Ja arribo...

I la mar s'asserena abans que la tempesta s'hagi acabat, expectant sempre, i la seva remor té el murmuri de la teva veu en parlar-me, sadollada d'amor, dels colors del fons dels meus ulls, dels matisos de l'aigua. I, quan encara resto embadalit amb la visió del teu descans, despertes i corrobores que resto al teu costat i em somrius. Llavors és l'instant precís en què comença el meu dia...



Regirant les restes del naufragi, vaig descobrir aquesta carta, entre els fulls quasi intactes d'una llibreta, al costat del jove ofegat. La mar també és hostil. Aquí la deixo, transcrita en la seva totalitat, per si la destinatària d'aquests mots en reconeix l'autor.

Comentaris

  • Emocionant[Ofensiu]
    Materile | 20-03-2016 | Valoració: 10

    Una carta d'amor tan plena de poesia i delicadesa que fa estremir. Has obert el cor i els sentiments han brollat com mai.
    Fantàstic!!!
    Materile

  • Gran nivell[Ofensiu]
    Endevina'm | 19-03-2016

    literari el teu, com ens tens acostumats, però aquí has fet un pas més.

    Èpica d'amor en tan poques paraules i que a mida que avança la lectura s'accelera fins un final delirant.

    Per arribar a un final no esperat, dol.


    Vaja, que m'ha agradat.

    Bona feina mestre!

    Ferran

  • Ostres![Ofensiu]

    A veure si troben al destinatari/a d'aquesta carta tan poètica i tan bella. Felicitats deòmises, no tinc gaire més a dir d'aquest relat, que parlin la poesia i l'amor per si sols. Molta sort!
    Edgar

  • Aire de mar[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 08-03-2016 | Valoració: 10

    Aquesta carta respira amor i mar per tot arreu. Recentment he anat a Mallorca en vaixell i he vist tot el que descrius. És una prosa poètica de primera, una poesia en prosa de primera. Ha sigut un plaer immens llegir-te de nou. Una abraçada.

    Aleix

  • Bellíssim cant d'amor[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 03-03-2016

    Que gran poeta ets, benvolgut Deo!
    Una abraçada.

  • D'amor[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 03-03-2016 | Valoració: 10

    Acabe de llegir ara mateix aquesta carta i vaig a tornar a llegir-la. Perquè m'ha impressionat el contingut i el llenguatge tan bell que has emprat.

  • Preciosa[Ofensiu]
    DomusSilvestre | 02-03-2016 | Valoració: 10

    Carta d'amor amb final tràgic. Pèl de gallina. M 'ha encantat. No puc ni tan sols comentar perquè m ha fet emocionar.

  • molt bonic[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 01-03-2016 | Valoració: 10

    Crec que el teu relat es molt bo
    Montse

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

372 Relats

1005 Comentaris

306047 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978