Dissecció del recull de contes

Jo escric contes molt curts. No em veig escrivint una novel•la. He observat que, llevat els concursos i llocs com Relats en Català, el contes no es publiquen en solitari. Se’n fan reculls. Els reculls no són antologies; en els reculls els contes han de tenir —diuen— una interrelació, un mecanisme d’enllaç, un fil conductor que justifiqui el fet que vagin junts en un volum.
Per tal tractar d’esbrinar l’alquímia dels reculls, darrerament n’he llegit alguns: Monzó, Carver, Stamm, Yannick Garcia, Joyce, Kovadis, Nopca, Bolaño, Empar Moliner, Dahl, Lahiri... i l‘últim ha estat “El parèntesis més llarg” de la Tina Vallès, premi Merce Rodoreda 2012, que és el que comentaré de forma estructurada.
1. Tema i idea principal.
El tema i idea principal és la dissecció i l’exposició de diversos fragments de vida quotidiana. Moments que l’autora aïlla de les rutines i que vol dotar d’una certa excepcionalitat (el parèntesi). La temàtica és actual: escriure una carta que no s’enviarà a l’ex, l’incident en la línia telefònica, el viatge en taxi cap a la maternitat, novios egocèntrics i presumptuosos que cal despatxar, records d’infantesa, intercanvi de parelles, una versió fluvial del vell safareig, ulls i cap amb vida pròpia, sexe per sexe,... fragments de vida quotidiana disseccionats amb detall i mostrats, en general, amb fina ironia i algun toc feminista.

2. Gènere.
La majoria de contes són força realistes tot i el to irònic amb que tracta les situacions. El lector reconeix ben aviat les situacions i li es fàcil empatitzar-hi. En alguns, com en “Vista perduda”, “La Bugada” i “Taxi” hi integra dosis d’irrealisme que es pot considerar simbòlic, però hi és.

3. Ordre dels contes.
No hi ha un ordre cronològic ni evolutiu; no detecto tampoc que segueixin un ordre formal quant a tensió, argument, temàtica, tipus de narrador... Podria ser que la Vallès hagi volgut situar al començament els contes que ella consideri que poden atrapar el lector i hagi deixat pel final aquells que consideri que poden deixar més petja. Què sé jo! Tampoc no he detectat cap paràmetre que em suggereixi una ordenació diferent a l’adoptada per l’autora.

4. El mecanisme d'enllaç.
Els personatges dels contes són tan característics com impersonals, fàcilment detectables i fins i tot assimilables (quina noia no ha sortit mai amb un snob que només s’escolta a si mateix i únicament la vol de “florero”? / Qui no ha perdut mai els estreps amb els teleoperadors i teleoperadores de la companyia telefònica? / Quina dona no ha desitjat mai l’home de l’altra? / Qui no perdut mai les claus de casa?)
L’escenari, en genèric, també és força uniforme: la gran ciutat i concretament Barcelona (cita l’eixample en un conte, la part alta en un altre...)
L’estil i el to també són uniformes al llarg de tots els contes, no hi ha canvis significatius de registre.
El mecanisme d’enllaç que veig més evident és el context, aquesta extracció de fragments de quotidianitat fàcilment identificables.

5. Estil i to.
Tot i utilitzar el narrador intern en gairebé la meitat dels contes, la Vallès mostra un estil ironicodistant molt característic en tot el llibre. Amb un gran domini de l’escriptura, aconsegueix crear un fil de comunicació proper i còmplice.

6. El doble nivell de significació.
Cada història narrada és conseqüència d’un estat previ que no s’exposa de forma explícita però que es dedueix amb facilitat ja que són estats universals. La soledat de la protagonista, separada, de “Llet cereals aigua”. El lligam mare - fill, separat, de “Portabilitat”; el desgast de les emocions en la vida en parella de “Mali”; el que s’ha de fer a vegades per un clau o per interès a “Enterro i mig”...

7. Títols.
Crec que el títol del llibre és fruit d’un instant d’inspiració de l’autora i el trobo encertat. En un text, el parèntesi és una oració que s’insereix a tall d’explicació però no l’altera. Passa el mateix en els fragments de vida que ens narra la Tina Vallès: són coses que passen com en una pausa, però no alteraran el transcórrer de la vida dels protagonistes: un cop se solucioni l’avaria en la xarxa telefònica, la mare del primer protagonista tornarà a casa i reprendrà el quefer quotidià i en pocs dies oblidaran l’incident; la noia dels claus tindrà una altra feina i un nou cap a qui seduir, etc.
El títol de cada conte és més directe, extret del contingut; en la majoria dels contes és una sola paraula.

8. Valoració global.
Des del domini de l’escriptura, d’un sentit de l’observació profund i agut i amb un estil personal, àgil i proper, el que em sembla que fa la Tina Vallès és captar una determinada situació i treballar-la fins a extreure’n el màxim partit. Normalment aborda les històries pel nus, les remena fins a l’extenuació (jo m’extenuaria) i les clou amb elegància i naturalitat.
La característica que més m’ha impactat és aquesta aparent senzillesa, un llenguatge assequible, proper a tothom i alhora ric i viu, molt viu.