Dissabte

Dissabte, acabo de dinar, que et passa Joe?, aquest principi d'any no te l'esperaves o simplement no el volies veure. Fa molt temps que no veies el camí, ara, t'has adonat que no seguies el correcte. Que et passa Joe?.
Amb un intent d'aclarir la ment, he agafat les botes, la motxilla i la Brisa, hem marxat a caminar, fa temps que no camino per la muntanya, de fet fa temps que no tenia ganes de fer-ho, avui ho necessito, necessito evadir-me de tot. El dia no acompanya, aquesta calitja no ajuda però no aniré lluny, no queden gaires hores de llum, allà on conec el camí, i no es farà fosc.
Començo a caminar, aquí el cap s'allibera, o almenys ho intenta, però avui és diferent, no puc, no hi ha maneres, pujo el ritme, el cor s'accelera, la respiració s'accentua, en un intent gairebé desesperat de voler evadir-me. No és el dia.
Segueixo pujant, intentant mantenir una lleugera calma, sembla que comença a funcionar, la natura fa el seu efecte en mi, em calma, em relaxa, em fa oblidar les pors.
Arribo al punt on tot s'ha capgirat, la neu i l'aigua d'aquests dies han esborrat el camí, el camí que em donava la pau. Intento seguir, no hi ha traça, no hi ha indicis de camí, la calma que tenia comença a esvair-se. Segueixo confiant en el meu instint, pujo sense rumb, pel dret, ara començo a respirar fort, no serveix de res, m'he perdut, estic enmig del bosc i no trobo el camí, aquell camí que em donava pau, aquell que semblava el bo.
Reflexiono una estona, parat aquí enmig sense saber on anar.
Potser no ha estat casual, potser la meva ment m'ha jugat una mala passada i m'ha posat cara a cara en la situació en què em trobo. Potser no m'havia de centrar en el camí, potser simplement estant a prop de la natura, al bosc, n'hi havia prou, per aclarir la ment. No dic que m'agradi però potser és el millor que podia passar.
Ja sé què et passa Joe, afronta-ho.
Decideixo tornar, com m'he complicat, sembla mentida. Sort de la Brisa, ella recorda perfectament, per on tornar. A vegades els animals, ens donen lliçons a nosaltres, en un moment, hem tornat al punt, al punt on tot es capgira, però ara ja estic en calma, la natura en sí, es suficient. El camí ja sortirà un dia o altre, mai se sap.
Arribo a casa, la Brisa jau al sofà, està cansada. No ha estat una caminada llarga, però si molt vertical, també estic cansat jo, una dutxa m'acabarà d'ajudar.
Sembla que després de tot, aquest dissabte marca un punt i a part. Ara toca mirar endavant gaudint de la natura i de les petites coses, aquelles que et fan sentir bé, aquelles que realment són importants.