Dissabte d'homenatges Fràgils

Cap el vespre surt a estendre la roba al celobert amb ulleres de sol. Se sent massa Sol, i trist.

Està plovent i pensa que encara té sort que el celobert no és obert, sinó cobert. Del balcó de casa mira el cel cendrós. Recorda com va començar. Aquell vespre d'Agost, en què ella li va dir Vine a la festa. Aquelles paraules van ser com música. Es va arreglar durant molta estona per causar-li una bona impressió, i hi va anar. Van passar la nit plegats, fet el que els pares diuen que és pecat. Aquell Vespre li va prometre el cel, malgrat que no li demanava. I aquí es va equivocar. Va notar espantat que l'estimava, i no era capaç de dir-li. La va dur a casa amb Un cop de cotxe. Ella era al seient del costat, i ell la notava tan propera... El cervell li deia No diguis res, però el cor li pregava que parlés. Que s'obrís. I es va obrir.

Ara tot és tan llunyà... I les coses no han anat com ell voldria. Has canviat, li diuen els amics. Però se sent dominat per aquest sentiment traïdor. I només la pensa a ella. D'amagat la pensa encara, fent-se creure a glops de negre del Montsant, que ella encara el té una mica present. Recorda la seva veu i és com una Balada pels sentits. Ara ella viu Domesticada i ell viu Sol.

Surt de casa sense fer soroll. Al campanar sonen els quarts, sempre empaitant les dotze. La veu de lluny, al costat seu, i sent una Fiblada a la pell que li dol fins al fons de l'ànima. Dolorosa i plaent. La mira com travessa el carrer, preciosa. Digue'm que m'estimes, diu al vent, pensant que les paraules li arribaran. Imagina la vida al seu costat com una Estona de cel infinita. Però per ell ha estat Com anar al cel i tornar, però tornant amb un tren d'altra velocitat. No poden evitar creuar-se i, cara a cara, s'adona que ja és Tard. Que hi ha altres ulls a qui ella dirigeix la mirada. I no són els seus. Rossegant-se les paraules assajades entre les hores de nit sense son, només es capaç de dir-li Jo sóc el teu amic. I la deixa enrere, tornant cap a casa, amb el cor encongit fins a la mínima expressió. Del llit estant, li envia un petó de Bona nit.

Se sent tan Sol... Aquest cony de temps que li ha tocat viure li ofega l'esperit. La soledat el supera. Pensa que La vida és bonica, malgrat complicada. Però hi ha Tantes coses a fer encara... i intenta pal·liar la Por d'anar-se fent Gran sense ella al seu costat. Es mira la fotografia que té a la tauleta, la que encara no ha tingut temps de treure, i li diu amb un sospir No tornaràs...

El Dissabte el món li cau a sobre. Solien sortir els dissabtes. Agafaven el cotxe i anaven a l'aventura. A ell li agradava estirar les cames, deixar-se portar, i mirar com els fils de la llum juguen a ser pentagrames. Els agradava anar a llocs prop del mar, per sentir com xiula aquells acords d'un cantautor italià. Ara tot és massa fred. És cruel la vida. I amarat de llàgrimes s'adona que A vegades el món li fa por. Malmesa la memòria, es veu obligat a admetre que tot es redueix a Un món, dues classes de persones. I ells no són al mateix grup.

Obre aquell calaix vermell on guarda tots els records d'aquells dies. Hi ha una fotografia que es van fer aquell estiu, a Cambrils. Se la mira, i la pentina amb els ulls assedegats. Bocins de tu, diu en veu baixa a la imatge, només em resten bocins de tu. És el moment de la Retirada. S'ha acabat.

Camina pel passadís A batzegades, va dient Hola i Adéu a tots els records que té d'ella. Els esmicola entre els seus dits. Es mira el rostre pàl·lid davant del mirall. Obre els ulls i Respira.

Quan ja és a l'habitació, li dedica potser per darrera vegada, la Cançó d'amor #398. Una cançó oblidada que l'ha fet pensar en ella. Es pregunta si alguna vegada aquesta cançó, venint d'algun racó, la pot fer tornar a pensar en ell. L'esperit d'aquell amor s'acosta, a ritme de Valset, com una ombra que l'amenaça. Se'l mira amb l'esguard poruc, i un calfred li passeja per l'espinada. Passa de llarg, suplica. Passa de llarg...

Ha fet Draps de cuina d'aquell ventall d'imatges que té d'ella. Les ha estripat i les ha desat en un calaix. Se sent trist. I Sol. Jo i ningú, es diu, som els que quedem aquí ara. Aquesta cambra, tan bonica quan ella hi era. Apaga els llums i tanca la porta. Per sempre deixant-ho fora. Les coses com són. S'ha d'acceptar i alçar el cap amb tota la dignitat que ens resti a les venes.

Passarà el temps, i la gent diu que el temps ho cura tot. Li costa de creure, però ho vol intentar.

Es lleva Un dimecres qualsevol, i ja no li fa mal. Ell ha triat la vida al deixar que la mort el vingui a buscar quan l'hivern s'acabi. Pensa que la vida encara pot ser Millor. N'està convençut. Però només ho serà si ell ho desitja. I ho vol intentar. Vol ser Feliç, i l'esforç el legitima.

Vol beure's la vida d'un glop al so d'alguna cançó. Gràcies a la seva absència ha sabut El que val la pena de veritat. I malgrat el temps, sempre li podrà agrair que li donés el millor dels comiats.

Cap el vespre, surt a fer una volta pels carrers. Intenta no aclucar els ulls i sentir com les gotes li van lliscant. Somriu. La veu venir de lluny. S'asserena. Es creuen. Ella el mira i li somriu. Ell la mira i li somriu. I amb la mirada li diu No t'enyoro, nena.