Discontinuïtat

La ment, a voltes, pot jugar males passades. Talment el destí, el gran joc de malabars que ens mou i ens fa sentir.

Ahir és passat, demà un futur no massa llunyà. Però l'avui, allò que ens envolta a cada instant i ens fa sentir lliures, m'opressiona i em fa dubtar. Voldria poder dir tot allò que sento i em cou endins, voldria poder obrir la caixeta del meu món i que tothom descobrís com sóc. Voldria poder obrir els ulls en una altra realitat on res fós complicat, on no hi hagués misèries ni incerteses… Però tal vegada això que anhelo no existeix… Utopia o realitat esperançada… és el debat.

Em moc en la línia discontínua de l'autopista a l'eternitat, on no hi hauria d'haver peatges ni radars… on les ànimes haurien de circular lliures per fer i desfer a voluntat…

Em moc, en pensaments, en aquesta dolça immensitat… mentre el meu cos motivat dansa per un món anodí, on els somnis deixen pas inequívoc a les hipoteques conceptuals d'una ment massa cansada de lluitar.

La ment… qui es distreu jugant a escacs amb els sentiments, fent escac i mat als desitjos més latents o a les passions més ofegades.

El cor, guardià del meu jo més profund… perdut en un mar de preguntes i de respostes, un gran sudoku on els nombres han deixat pas a les incerteses.

Més enllà, el cos… que es mou a la deriva de la tempestat, mirant absort cap a la posta de sol que l'il·lumina, rogenca, torbadora, embriagant………………………………..