Directament des del cor...

Una nit gelada i freda, solitària i amarga, trist i desesperada, melanconiosa i desesperançada, com quasi totes les que visc des que ja no hi ets. Quan ens vam separar vaig sentir que mig món se m'enfonsava. Recordo moments que mai oblidaré, somio una vida que probablement no tornarà o no tindré mai més, les lletres de cada cançó em recorden a tu i fan que et senti novament al meu costat, cada paraula en boca de qui em rodeja fa que deixi aquest món i em traslladi a un altre paral·lel, un que tu i jo compartim...
Sento els cotxes passar, i algun gos que altre bordar, però encara i això no aconsegueixo desfer-me de la teva mirada profunda, dels teus dolços llavis i dels teus petons apassionats. Encara i això no aconsegueixo oblidar les teves mans, el camí del teu cos, i ni tant sols el teu fil de veu a ple silenci.
Totes les nits tracto de convence'm, que en algun lloc de la foscor de la meva habitació, estàs tu, sempre mirant-me i fent que pugui sentir que encara estas aquí, que encara tinc milers de coses per viure i compartir amb tu, i que mai vas arribar a marxar-te.
Cada centímetre de la teva pell s'ensenyoreix de la meva ànima i de la meva memòria, cada trosset del teu afecte s'apega a la manera de ser, cada segon que vaig passar al teu costat s'embulla a la meva pell i demana a crits que tornis...
Miro els núvols, i em sembla veure el teu rostre entre ells. Miro el cel i crec veure la brillantor de la teva mirada en el reflex dels estels. Miro el Sol i aparto la mirada, pensant que hi ha encara alguna cosa millor en que fixar-me en l'horitzó, però tu segueixes sense aparèixer...
Somio amb la teva arribada, amb la teva abraçada i el teu petó etern que ens uneixi per sempre. Somio amb el teu cabell enredant-se de nou entre els meus dits. Somio amb la teva companyi i calma, amb el teu amor i la teva forma de ser, amb la teva veu i el teu cos, amb la brillantor que desprens i la il·lusió que crees, amb les teves carícies i el teva càlida abraçada...
Facis el que facis, faci el que faci, sempre et sento amb mi. Quan camino, noto que m'agafes de la mà. Quan parlo, sento que tu estas a prop. Quan miro la Lluna, noto la teva presència just al meu costat. Quan dormo, sento la teva respiració a dos centímetres de mi. Quan disfruto, somio amb poder compartir la meva alegría i multiplicar-la per mi, perquè tu també disfrutes d'ella.
Estic deshauciada, desarmada davant tanta bellesa. Sento que aquesta vegada m'ha tocat perdre. Et vaig plorar fins a reventar, sense poder-ho evitar i posant el cor a cada llàgrima. Et vaig plorar tot un riu inmens, per trobar-te a faltar, per no aconseguir veure't realment, per no poder acariciar la teva pell, per no poder recórrer tots els camins que em porten fins al portal del teu cos...
Als meus ulls no ha deixa't de ploure, només perque tu ja no hi ets. Perque estic sóla i sense tu, com un gos ferit, com un au sense niu, com sorra sense mar...
El meu cor s'ha inundat i tant sols puc preguntar-me : Qui detindrà la pluja en mi ?