Diràs t'estimo

Un relat de: Àlex Casanovas Boada

Dirás t'estimo i tot será més clar,
L'aigua primera, els sons i la vidalba,
La música i els jocs, i la mar blava,
I els sembrats, i el vent i les rialles.

Dirás t'estimo I el món es capgirarà,
L'aigua deixerà de corre,
El blanc serà negre,
I el meu cor s'enaltirà.

Dirás t'estimo i el mots sonarán propers,
Però a la vegada llunyans,
Potser distants,
En mig d'un mar de fantasía.

Dirás t'estimo i el capvespre somnolent,
S'allargarà fins a ponent,
Com una corol·la radiant,
Que a poc a poc s'envà a cada instant.

Dirás t'estimo i sobrirà el jardía secret,
Falena d'algún món prefigurat,
En somnis o en miralls,
I esclatarà la quietud mentre l'ombra del arbres,
Teixeis la inescrutable fosca.

Diràs t'estimo i s'em desviarà la mirada,
Camins enllà perseguint la figura,
Teva estimada,
Lenta i tranqui·la que camina.

Diràs t'estimo i les roses plenes de rosada,
Es desferàn en una sagnada,
De roig i d'olor,
I correràn riu avall com l'aigua clara.

Diràs t'estimo i l'aquiescència del temps vindrà,
Com apareix el sol de matinada,
Quan totes les mans facin rotllana entorn el foc,
I els ulls dançin molt més que les guspires.

Diràs t'estimo i la tardor arribarà,
Com una pluja suau i tranquil·la,
Quan les fulles ja són morronoses i volen mudar,
De l'arbre que pacient espera la seva caiguda.


Diràs t'estimo i llavors,
Qualsevol crit desvetllarà,
L'eco divers I encés de cent respostes,
I amb l'aires greu com del qui es repensa,
Tornarà el crit una altre vegada.

Diràs t'estimo i tornaré de puntetes,
I m'acollirà la mateixa divagatòria complaença,
Que enyorava i no haurè de retre comptes,
D'aquesta tan llarga abséncia.

Diràs t'estimo i pugnarà els versos,
Per obrir-se pas,
Entre la fronda de vells moviments,
Obscurs i contumaços

Diràs t'estimo i s'obrirà el cel,
I entre clapa i clariana,
Lluirà un sol radiant,
Que ens portarà nova esperança.

Diràs t'estimo i les brumes i les boires,
S'escairàn, per deixar pas a la nit,
I a la seva lluna platejada,
Que iluminarà les meves ninetes amb recança.

Diràs t'estimo i el plor del nin s'acallarà,
Per deixar pas al silenci,
Que envolta el meu cor,
I fa que em cançi.

Diràs t'estimo i el trovador servicial,
Es declararà a la seva estimada,
I amb un ram de roselles,
La mirarà cara a cara.

Diràs t'estimo i les estrelles s'apagaràn,
Les muntanyes s'obriràn,
Les plujes inundaràn,
I les flors esclataràn.

Diràs t'estimo i esfullaré una rosa,
De cent fulles i de cent espines,
Perquè s'escampi la bona nova, arreu,
De que sempre ens estimarém,
Amb voluntat de recordar i de viure.


Comentaris

  • Meravellós[Ofensiu]
    ElGermanissim | 26-08-2005 | Valoració: 10

    Bravo, és maquíssim, expressa moltes de les coses que passen quan dius t'estimo.