Dins meu

Un relat de: copernic

No calia. No era necessària tanta generositat per a demostrar-me que m'estimaves. No en vas tenir suficient amb aquests divuit anys de matrimoni, amb la teva dedicació cap a mi amb una insistència que fregava l'aclaparament? Ja saps, però que jo et corresponia. Pot ser no estava tan pendent de tu, no em preocupava de si tenies tos o mal de ventre i no m'amoïnava si et trobava freda, distant o no tenies ganes de parlar. I saps per què? Perquè habitualment et veia forta, valenta i més aviat em recolzava jo en tu que no pas tu en mi. Però quan alguna vegada havies estat malalta, quan realment t'havia fet falta, em trobaves disposat per a tot el que calgués. La meva era una presència callada, però sabies que en tot moment podies comptar amb mi, de la mateixa manera que jo podia confiar plenament en tu. No saps com agraïa, malgrat la teva incapacitat momentània per a valdre't per a tu mateixa, aquells moments en que podia cuidar-te, acostumat a ésser jo el cuidat. No pots ni imaginar com m'emplenava poder-te tornar la dedicació que sempre havies tingut cap a mi. Era feliç només pel fet de poder preparar-te el dinar, per satisfer el més petit dels teus desitjos, per estar amatent a les teves peticions, per mimar-te, en suma. Ara sé que aquella buidor, la sensació desagradable i persistent que m'acompanyava en aquelles tardes de diumenge silencioses i inacabables tenia una solució ràpida i senzilla. Només t'havia d'haver mirat als ulls, descobrir en ells el que et torbava o et preocupava, preguntar-te, interessar-me pel que senties, pel què pensaves, escoltar les teves confessions. Mai acabem de conèixer-nos. A vegades sota el mateix sostre hi conviuen dos estranys. Què sabia de tu? M'havia preocupat d'esbrinar-ho durant tots aquells anys de convivència o m'havia fet fonedís, absent, tancat en mi mateix, en la meva pròpia tristesa, aquella estranya melangia que m'assaltava intermitentment, amb precisió de rellotge suís, quan queia la tarde dominical?

I llavors va arribar aquella malaltia, aquell intrús que es va quedar a viure entre nosaltres. No ho vares dubtar en cap moment. Sabies que hi havia una solució. De res va servir la meva insistència en dissuadir-te, en treure't del cap aquella idea absurda. D'aquesta manera, em deies, ja no hauria d'esperar tant a curar-me. Vaig haver de claudicar. Sabia que, amb la teva habitual determinació, no et faries enrere

Quan en despertar-me, després de l'operació, vaig veure la cara dels metges vaig témer el pitjor. El teu cor, tan gran, tan generós, en aquell precís moment, com si amb aquell acte hagués excedit la seva capacitat per estimar-me, et va fallar. Els intents per reanimar-te no varen donar resultat i al cap de pocs segons ja t'havia perdut.

Avui, dues setmanes després de la teva mort, he pogut venir a veure't. De camí cap a l cementiri he vist els camps esclatant de flors. La vida torna a manifestar-se després de les glaçades de l'hivern. Vull dir-te que el teu ronyó funciona molt bé i substitueix perfectament als dos malalts que tenia. Aviat faré vida normal, m'han dit els metges.

Ara sé que, més que mai, et portaré sempre a dins meu.
.

Comentaris

  • Una bona història[Ofensiu]
    nuriagau | 26-06-2010 | Valoració: 10

    Un monòleg que el protagonista dirigeix a l'esposa que ja no el pot sentir. És a través d'aquest monòleg, com ens vas narrant, d'una forma pulcra i espontània, el fil argumental.

    Un relat en què ens has transmès vivències, reflexions que el protagonista es fa potser una mica massa tard. Una història, amb la qual molts humans poden sentir-se identificats, i un desenllaç sorprenent i dramàtic alhora.

    Com és habitual, un títol encertat i emotiu lligat al desenllaç.

    Enhorabona per aquest relat preferit.

    Núria

  • Bellíssim![Ofensiu]
    brins | 05-01-2010

    Fa dies que volia correspondre el teu comentari, copernic, però no m'ha estat possible perquè he estat fora de Barcelona i no disposava d'Internet. Aquesta tarda, en què per fi puc escriure't, veig que has canviat el relat de la llista dels preferits, i t'haig de dir que has escollit un microrelat preciós, sensible i molt humà.

    Descrius perfectament els sentiments que ens envaeixen quan hem de conviure amb la malaltia d'una persona que estimem molt. Ens costa trobar les paraules, les carícies o les mirades més adequades a la nova situació, i això ens fa patir, fins i tot a vegades ens fa sentir culpables de coses que mai no hem fet. Voldríem haver pogut alleugerir amb més força la seva dolència perquè pogués saber com l'arribem a estimar.

    Et faig arribar la meva felicitació pel relat i el meu desig que tinguis un bon 2010.

    Pilar

  • també m'has fet plorar[Ofensiu]
    ambelma | 03-12-2008

    Per casualitat he trobat aquest relat, i per casualitat l'he llegit, fa pocs dies que estic a la web i fa poc que escric. El meu únic relat es diu igual que el teu i aquest ha estat el motiu de la lectura.
    M'ha agradat, i els teus relats en general m'estan agradant molt. casualitats

  • He intentat [Ofensiu]
    Nonna_Carme | 14-11-2008 | Valoració: 10

    dues vegades comentar aquest relat i ,dues vegsdes, ho he esborrat perquè no em semblava suficient el que et deia. M'ha agradat tant, tant , que va solet als meus preferits.
    Et felicito, copernic.
    Nonna_Carme

  • Clar de lluna | 28-10-2008 | Valoració: 10

    ...òndia, és preciós. També m'has arrencat més d'una llàgrima, sobretot per la generositat de les teves paraules, pel sentiment contingut en tot el que dius, per cada mot...

    Com sempre redactat amb minuciositat, m'ha agradat molt!

    Un petonàs!

    P.D: mai poso nota, però avui la mereixes amb creixents! Fa temps que estic una mica perduda, però retornar amb textos com aquest és sempre gratificant.

  • El món continua girant...[Ofensiu]
    angie | 24-10-2008

    en el nostres records.
    Un relat preciós, que avança i es va inflant com una bombolla, t'omple i et fa pessigolles a mida que es va tensant. I just al final, entra en un paisatge bucòlic de sentiments i colors, com si fos un quadre rere una porta, i paaaam, esclata, t'esquitxa i et mulla... inevitablement la galta.

    M'ha encantat!.

    La mort mai et pot prendre el que has viscut al costat dels que t'estimes. MAI!

    angie

  • No sé què dir...[Ofensiu]
    bocidecel | 24-10-2008 | Valoració: 10

    No tinc paraules. Has escrit un relat tan bell, tan tendre, que se'm fa difícil retenir aquestes llàgrimes rebels.
    En algun moment he pensat que havies entrat a casa un diumenge a la tarda. El final m'ha convençut que no, però m'ha deixat aclaparada.
    El relat és plè de contrastos, però aquesta barreja de tristesa i alegria que tan sovint tenyeix la nostra vida, semblava que gairebé podia tocar-la.

    M'agraden els relats que diuen coses, que pessiguen l'ànima, i el teu m'ha trasbalsat.

    Una abraçada.

  • Intimista[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 21-10-2008 | Valoració: 10

    Preciós el teu relat. Tot tendresa, humanitat, sinceritat i estimació.
    Un monòleg captivador que desaré dins meu.
    Has fet una bona feina, copernic.
    Petonets.
    Mercè

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de copernic

copernic

338 Relats

1182 Comentaris

322120 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Per qüestions de feina he hagut d'interompre la meva producció periodística i literària. Després del tsunami i amb l'aigua al seu lloc torno a començar: Déiem ahir...