Dins la nit de la meva soledat

Un relat de: rautortor

Dins la nit de la meva soledat

a la meva mare, in memoriam

Fill, si que costa morir-se!

-em vas dir aquell dia infaust de febrer.
I vaig comprendre aleshores
com seria de difícil viure sense tu,
sense les teves paraules, les teves mans,
sense la teva dolça presència.

Cada nit cerco el teu simulacre
enmig dels rostres dels meus somnis
i, quan apareix, et crido amb ànsia,
però els mots s'esvaneixen
entre la buidor del silenci... i te'n vas,
et tornes transparent, volàtil, irreal,
il·lusió fantasmagòrica
dins la tenebra de la meva soledat.

Ai mare, mareta! Que no em coneixes?
Sóc jo, malalt de nostàlgia, afligit
de tant plorar la teva absència.
Torna, mostra'm el teu rostre,
deixa que t'abraci de bell nou,
encara que sigui fugaçment,
com qui no vol.

21 de febrer 1987-2018

Comentaris

  • O dins la soledat de la meva nit[Ofensiu]
    Montseblanc | 04-01-2019

    Quan he vingut a llegir el teu poema sobre els migrants, he vist aquest títol que m’ha cridat, tan maco, tan trist...
    És sobretot a la nit quan les absències es fan més presents. Durant el dia ens podem distreure amb altres coses, o potser hi ha més gent al voltant. Però quan arriba la nit, que se suposa que hem d’estar quiets al llit i ens quedem sols, ben sols... És quan més evident és fa que la mort és absència física, per molt que tinguem records, somnis... El teu poema ho expressa molt bé, tens el record viu, però tu el que vols és una abraçada, una de veritat. Tant de bo hi hagi alguna cosa “més enllà” i tots puguem abraçar de nou als que ja no hi són. Diuen que la mort s’ha d’acceptar, i sí que potser viuríem més tranquils si ho aconseguíssim, però a la nit les defenses baixen i no som més que criatures cercant l’escalfor de qui ens va donar la vida.

  • Interferència.[Ofensiu]
    Nil de Castell-Ruf | 17-03-2018 | Valoració: 10

    Aquest poema teu com altres d'anteriors toquen el tema de l'absència de la mare. Llegint-lo, aquest, copso que rau en tu un sentiment permanent de no assimilació o acceptació de la mort d'un ésser estimat i insubstituïble com és una mare. Jo, com et vaig dir, en la meva hi penso en algun moment del dia des que va marxat a l'altra "plano". Però hi penso no amb nostàlgia o melangia. Sinó en les bones virtuts que tenia i que en el seu moment no vaig saber reconèixer prou i que ara miro de reparar amb pensaments d'admiració. Visc, sabent que quan m'arribi l'hora ens retrobarem allà on habiten els éssers des-encarnats.... I procuro que aquest amor meu devers la meva mare, no passi d'ésser uns mers pensaments, una postal d'una "ja passada bonica experiència". Perquè si no ho fes així , llavors aquest amor esdevindria una obsessió que podria afectar la meva vida present i futura. A més a més, tens que tenir en compte, que amb aquesta actitud humana teva estàs interferint en que aquesta ànima espiritual de la teva mare pugui continuar el seu camí dins la llum sense el condicionament de la teva preocupació. No sé si m'entens.... Tu i jo hauríem de tenir una conversa sobre aquest tema.... Nil.

l´Autor

rautortor

223 Relats

757 Comentaris

139809 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Raül Torrent i Torrent (Menàrguens, 1945)

A més d’un sentimental impenitent, em considero un lletraferit sense remei. La docència, la història i l’arquitectura són la meva dèria i conformen bona part de les meves metes; la poesia, en canvi, és la companya de viatge, complaent i seductora, que tothora m’ajuda a descobrir qui sóc.




Fotografia d'Arno Rafael Minkkinen