Dins el cap

Un relat de: Anonimus
Necessito escriure-ho. Més igual si ningú ho llegeixes, simplement ho necessito.
Fa anys vaig oblidar quin era el sentiment de sentir-se protegit, de estar segur, el sentiments de confiança cap als altres o cap a mi mateixa. Fa temps que vaig deixar de ser una nena petita, tot i que molts, encara me'n considerin una. Fa temps vaig deixar de estar despreocupada per qualsevol cosa, i em vaig mirar el món de cares. De totes les cares possibles. Que poc a poc, com més me les mirava, més m'anaven desprotegint. Fa temps vaig deixar de confiar amb aquest món i amb les persones que hi viuen en ell. No amb totes, amb la majoria. Fa temps que la gent va deixar-me de conèixer, tot i que molts encara pensin que saben com sóc. Fa temps però, vaig saber trobar-me en una altre persona. Que em comprenia, i pensava, majoritàriament igual que jo. Fa temps que aquesta persona es va convertir en el meu pilar. En els meus secrets, les nostres confidències, i amb la qual vaig viure (i encara visc) milions d'experiències. Però tot i així, n li explico tot, i estic segura, que ella a mi tampoc. Jo, perquè desconfio del que puc arribar a pensar. Ella, perquè... bé, té altre gent a qui explicar-li. Això no vol dir que no tingui altres amics i amigues. En tinc, l'únic que no coneixen el meu jo interior. No necessito que el coneguin, tampoc sé si l'entendrien. Mai m'ha importat el que penses la gent de mi, per això mai he tingut la necessitat d'explicar com sóc en realitat. Suposo que tothom veu als demés de diferents maneres. Però la veritat és que per mi tothom potser com vulgui, igualment tothom sempre té defectes, inclús un mateix, així que, perquè tenir en compte els dels altres i no mirar-te els teus. Jo tinc molts defectes, moltíssims. Entre ells que m'importi una merda el que pensin els demés, i tot i que per mi, això sigui una gran qualitat que no penso canviar. La gent a vegades ho veu om una actitud passota i despreocupada. Quan, en realitat, no ho és. A més, jo tinc altres coses el cap com per pensar quina impressió dono a la gent. Una d'aquestes coses es que vull intentar arreglar una mica aquest merda món on vivim. Encara no ho sé. Ho tinc que descobrir. Potser necessitaré gent que m'ajudi. No ho entenc. Hi ha d'haver altre gent que vulgui ajudar. Però crec que, la gent del poble o la ciutat no es veuen capaços de lluitar contra els que manen.
Mai trobo respostes que em serveixin, però espero algun dia trobar-les. Espero que la gent deixi de viure en una rutina diària en la qual trobar feina i guanyar diners siguin les coses més importants. Espero que algun dia, la gent deixi de tenir por i obri els ulls davant del món de veritat i no del que els hi pinten. Espero que algun dia algú m'ajudi fer d'aquest món un món millor. Espero tornar-me a sentir segura, a estar bé. A no tenir por que els meus fills o filles neixin en aquesta societat cega. Potser algun dia deixo de sentir-me malament per tot el que passa i no puc arreglar. O potser no. L'únic que vull és que la gent obri els ulls davant d'un món podrit per dins. On, que els teus familiars se'n fadin amb tu, o que perdis alguns amics per ser com ets. Mai serà el pitjor dels teus problemes.


PD: Aquests "lios" mentals tampoc espero que els entengui ningú.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Anonimus

1 Relats

0 Comentaris

62 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor