Dinar de Nadal

Acostumada a pasturar pels camps de Palestina, la vaca no s’acabava d’acostumar a l’estretor de l’estable. Remenava la cua neguitosa, sovint amb cops bruscos. Josep, a la seva vora, contemplava embadalit com Maria bressava un Nen Jesús mig endormiscat, i es començava a posar nerviós pels cops de cua que donava la vaca. Quan li agafà la cua perquè la parés de bellugar, la vaca va aplanar el cap i amb la punta de la banya va fer caure la gerra de la llet bullida de feia poc que havia de servir de primer aliment al nen acabat de néixer. La llet vessada va fer un tollet a la vora de l’unglot del ruquet. En notar l’escalfor, la bèstia va donar una coça a un dels pals que aguantava el sostre de l’estable. La cabana es va ensorrar com un castell de cartes.
Al menjador, on la família ja s’havia acabat el pollastre i començava a menjar torrons i a encetar ampolles de xampany, es van sentir crits, ganyols, esgüells, plors, cruixits de fusta, espetecs d’ossos trencats...
__ Vés a veure què és aquesta sorollada, Enric __ va dir la padrina, en sentir el terrabastall.
El nen va tornar al menjador amb la cara esblanqueïda. Al rebedor el pessebre feia feredat de veure. Alguns peixos boquejaven vora la riba del riu entre la vida i la mort. El gall tenia la cresta enganxada entre la reixa de la conillera. Dins hi havia tres conills esclafats. El ruc jeia panxa enlaire amb una estaca clavada al ventre. Josep tenia un trep al cap i no parava de sagnar amb el cap repenjat damunt la vaca moribunda. Maria continuava bressant el nen i, de tant en tant, intentava fer-li beure una mica de la llet que encara havia quedat a la gerra, ara ja tèbia.