Diguem que...

Un relat de: l'home d'arena

Diguem que són les sis de la vesprada.
Diguem que d'un dia boirós i humit, molt humit.
Diguem que a més, plou, però ara sí, ara no, una pluja fina.
Diguem que és dissabte, i febrer, i que fa un fred considerable, i que la mar està rebolicada.
Diguem que no tens més de quatre euros a la butxaca, i que no has dinat.
Diguem que tens igual que ploga, i que els diners t'importen una merda, i que no tens fam i has llançat pel penya-segat la gavardina impermeable.
Diguem que plores d'alegria, o potser siga de pena, però que ben bé no ho saps, ni t'importa.

Diguem que camines ben a la vora d'un precipici que separa la terra de la mar tempestuosa que esclata i retruny ben avall.
Diguem que camines per aquella senda en silenci, i sol, i que fa tres dies que no fumes i a penes si pots suportar-ho.
Diguem que els pensaments s'esvaeixen del teu cap sense durar massa, que desapareixen barrejats amb el baf que exhales per la boca.
Diguem també, que aquell no pensar et deslliura per fi, i et dóna la calma i la serenor que necessites.
Diguem que, de sobte, t'atures, i tanques els ulls, i obris els braços i...
Diguem que sona un crit esgarrifós.

Diguem que no ets tu qui ha cridat, i que obris els ulls sorprès, i intrigat alhora.
Diguem però, que també els obris amb un xic de ràbia, perquè l'esgarip t'ha espatllat aquell moment de suprema intimitat.
Diguem que fas una mirada inquisitiva al teu voltant, i no veus res, ni ningú, perquè la boira s'ha tornat impenetrable.
Diguem que, de forma inesperada, arriba un buf de marinada i desfà la boira, però a penes uns instants, perquè endevines davant teu les mans d'algú que s'arrapa als rocs i als matolls d'espígol per no caure a la mar que brama.
Diguem que ja no plores.
Diguem que, ara, siga qui siga, és aquell altre qui sanglota.

Diguem que la boira es tanca una altra volta, i tu fas una passa, i t'agenolles, i aferres aquelles mans sense dir res.
Diguem que aquelles mans són fredes, fines, delicades, de dits llargs i fràgils.
Diguem que s'aturen el plor i els sanglots, i que fins i tot la mar sona més apagada i llunyana.
Diguem que la veu indefinida fa primer un crit d'esgarrifança, i després borbolla un gràcies d'esglaiada sorpresa, i de seguida n'afig un altre més rodó i lluent, de joia superba i infinita.
Diguem que l'has salvat, i que respira com si no n'hi hagués prou aire en l'atmosfera, estirat a terra, invisible, als teus peus.
Diguem que tu fas un pas enrere, i després un altre, i un altre més...
Diguem que corres, i corres més encara, que fuges d'aquella forma humana perquè la boira va desfent-se, i endevines de qui es tracta.
Diguem que la veu et crida, que clama preguntant on ets i qui és qui l'ha salvada.
Diguem que no contestes, que l'ha deixes abandonada i te'n tornes a ta casa.

Diguem que a l'endemà, diumenge, fa bon dia, i que el sol lluu i la mar està calmada.
Diguem que quan surts al carrer és migdia, i tot són corregudes de gent que va cap a la plaça.
Diguem que quan preguntes què passa, t'expliquen que ha hagut un miracle. I que l'església és plena a vessar, i que tres bisbes diuen una missa cantada.

Diguem que tu seus al bar de la plaça, mirant per la finestra aquella gentada que ara surt en processó fervorosa, entonant càntics solemnes, i llançant crits que clamen al cel tota embolcallada pels fumerals dels encensers, i els colors dels reliquiaris.
Diguem que veus, també, al rector del poble, en Mateu.
Diguem que t'adones que encara porta la mateixa sotana tota enfangada, i que ni s'ha rentat la cara.
Diguem que el pobre home, de genollons i com un possés, fa seguici la custòdia amb els ulls esbatanats, envoltat de bisbes i més rectors i capellans, a quin més gros i lluent d'or i pedreria.

Diguem que tu fas un glop de cervesa, i que no te'n penedeixes del que vas fer, i que tampoc no vols amagar el somriure burleta, i que vençut per la temptació rius més fort encara, i et poses decidit un cigarret camel a la boca, i te l'encès, i dius mirant al borratxo de la barra:

- Redell, quina colla!

Comentaris

  • ginebre | 06-03-2008 | Valoració: 10

    Jo somreia en llegir-lo, i adonar-me que l'acte humil d'ajuda tan natural i humà, es dehumanitzat i sacralitzat, posat als núvols, als altars. De forma que no hi ha manera de ser bo. Ser bo està reservat als déus! Quina ironia!

  • M'ha semblat genial[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 02-03-2008 | Valoració: 10

    Trobo que ho has explicat d'una forma original, àgil, amb una certa perspectiva que sembla que vulgui allunyar-se del relat però en canvi això precisament crec que fa que el lector s'acosti més a la historia.
    Llegin-te, em preguntava quantes vegades a la historia s'ha cregut amb miracles celestials i en canvi ningú s'ha adonat que provenia d'algú més proper. Sembla que a l'humanitat li cal creure en allò que no veu i n'hi ha que sempre s'han aprofitat d'aquesta feblesa.
    M'ha agradat el final, amb aquest toc d'humor soterrat.
    Una abraçada

  • El miracle de lqa boira (com al meu poble)[Ofensiu]
    Anagnost | 25-02-2008 | Valoració: 10

    Bella història, redell, la d'aquesta colla de descreguts. Sí: descreguts: és una colla que prefereix creure en déus que no se sap on paren, que no fer-ho amb les persones que tenen al costat. Te'n donaré, jo, de miracles!
    El miracle és que, amb tants desastres com aquesta colla, com els anomenes amb tota propietat, encara es mantinguin en un dels vértexs de la nostra societat, i que encara hi hagi tanta gent que els va darrere.
    Un dia et contaré el miracle de la boira del meu poble, que aquest fins i tot el commemoram cada anay. Perquè vegis!
    Bé, res, el que deia: relat preciós, d'aquells que es llegeixen d'una revolada i deixen un regust de satisfacció.

Valoració mitja: 10