Diguem el que sents i et diré si m'estimes.

-Nooooo.... -va cridar el Joan esverat quan va veure el seu fill de quatre anys a la cornisa de la finestra. L'havia deixat oberta perquè entrés una mica d'aire-. Roger! No et deixis anar! Ai.. ai... que el papa t'ajudarà a baixar. Dóna'm la mà Roger.
-Papa tinc por... va mussitar el petit Roger.
-No, no miris a baix... Mira'm a mi! -el cor del Joan bategava acceleradament. S'estava maleint per no haver enretirat aquella cadira que hi havia als peus de la finestra per on el Roger s'hauria enfilat.
-Papa tinc por... -les llàgrimes del nen negaven els ulls, impedint que veies l'esgarrifós precipici que tenia sota els peus. Vivien en un cinquè pis-. Papa, papa...
El Joan es va apropar i va allargar la mà. El Roger va anar per agafar-s'hi, però al donar el primer pas, el terra li va relliscar. Les mans a penes s'havien fregat. I el Joan agafat al marc de la finestra, abocant el seu cos al màxim, no va poder fer-hi res. Quan tanca els ulls encara veu la mirada espantada del Roger caient en el buit.
-Aaaahhh... -cridava el pare-. Nooooo.... Nooooo...
Així es despertava el Joan tots els matins. Amb l'esglai al cor. Suant i plorant.
-Roger! -S'enlairava tot confús del llit i anava d'una revolada al dormitori del petit-. Roger, Roger... -l'abraçava amb tanta força que el nen es despertava estranyat de veure el seu pare actuar així-.
-Papa que encara es de nit? -deia quasi sense obrir els ulls enganxats de son.
-Sí Roger. Vols dormir una mica més?
-Papa que puc venir al teu llit. Tinc por?
-Avui i prou, eh? Que aquest és el teu llit.
El Joan va abraçar el seu fill i li va donar un afectuós petó. El va enlairar entre mig del seus braços forts i el va deixar al costat dret del llit. Allà on hi havia dormit tantes vegades la seva esposa Anna. El va tapar amb el llençol de cotó blanc. I el petit Roger si va acurrucar tapant-se part de la cara.
-Papa, aquest llit fa olor a la mama. Mmmmh... -va dir el nen amb una gran rialla-.
El Joan va quedar pensatiu durant uns moments, la seva ment va retrocedir veloçment surant el subconscient. Fins a rescatar el dia que l'Anna li havia dit:
-Joan, T'agrada l'olor d'aquest perfum?. Es nou, crec que m'identifica.
-A veure? -va ensumar-li el coll, fregant-li amb els llavis la pell de l'Anna-. Amb la mà li va enretirar els cabells per poder pujar per la nuca. L'altre mà s'havia deturat feia estona amb el pit de l'Anna. Jugava a través de la roba, fent-li enlairar el mugro-. Mmmh.. i tant que m'agrada aquest perfum-. La va estirar en el llit, li va descordar la brusa. Botó a botó. No duia sostenidors. Tenia el pit petit, i no li feien més nosa que altre cosa. Al Joan l'embogia que no en portés, li encenia descordar-li la brusa i veure directament la pell de l'Anna nua, i fina. La respiració d'ella anava detonant el plaer del Joan. L'excitava veure-la recargolant-se, aixecant l'abdomen i mostrant un ventre llis. La mà experta del Joan es passejava estratègicament per damunt dels texans. Li agradava fer-la patir. S'entretenia en jugar l'estona que fes falta fins a encendre-la de desig. Llavors el Joan aconseguia el seu propòsit. L'Anna enlairava les cames i enfilant-se a sobre del cos d'ell es treia la resta de la roba precipitadament.
-Papa m'expliques un conta? -va dir el Roger interrompent els pensaments del seu pare.
-Un conta? Quin vols?
-Parla'm de la mama... -va dir mentre s'incorporava per prendre més atenció.
-Si mires per la finestra que veus? -el Roger si va girar i va quedar pensatiu.
-Res... es de nit
-Mira bé. Segur que veus més coses -el Joan va fregar-li el cap afectuosament en el seu fill, deixant-lo encisadorament escabellat.
-Veig estels.
-Doncs la mama està allà dalt. Ara és un d'aquests estels -el Joan va enretirar el cap, tenia la tristor reflectida en el rostre i no volia que el seu fill se'n adonés.
Es va enlairar del llit per anar a la cuina a buscar una mica d'aigua. Les llàgrimes costaven molt de controlar. Encara no feia dos mesos que l'Anna havia mort. Només tenia trenta set anys quan va marxar. Els metges no van poder-hi fer res. Tot havia anat molt de presa.
-Roger vols una mica d'aigua -va dir el Joan al entrar a l'habitació del seu dormitori-. Noooo...! Roger, sis plau, sis plau, no et moguis!!.
Va deixar anar el got per sobre del llit sense importar-li el mullader. Mentre ell corria cap el seu fill que estava a sobre de la cornisa de la finestra, el got es precipitava pels aires com si hagués estat tot gravat a una velocitat lenta. El contingut es mantenia a dins, deixant anar tant sols unes quantes boles de gotes d'aigua, com si en l'habitació no hi hagués gravetat. Fins que s'abocà tot, mullant els perfumats llençols de cotó blanc que el Joan, cada vespre hi posava unes gotes per sentir la olor de l'Anna. I en la foscor s'abraçava al coixí per plorar per ella.
-Dóna'm la mà Roger..! agafat al papa... AGAFAT AL PAPA... -va dir el segon cop cridant. Com si el seu fill no l'escoltés.
-Papa -va dir el Roger tot girant-se tranquil·lament cap el seu pare sense adonar-se del perill que corria-. Quina és?.
-Quina és què? Dóna'm la mà sis plau... -El Joan es maleïa per no haver tret aquella cadira que estava als peus de la finestra. Però mentre ho està pensant, se'n recorda que just quan estava explicant el conta al seu fill, la cadira no era allà!. Hauria estat el mateix Roger que l'hauria arrossegat expressament fins allà-. Per què t'has enfilat a la finestra? No facis espantar al papa, Roger. Dóna'm la mà.
-Papa, papa. Aquella és la mama oi? Es aquell estel que brilla tant -és gira somrient, allargant el braç perquè el seu pare l'agafi. S'abracen fortament-. La mama m'ha posat la cadira. Volia que la veiés. Ho sents... papa? Sento la seva olor.