Digitalització

Un relat de: llpages

La televisió fa molta companyia a la gent gran que viu sola. I m'atreviria a dir que també l'arriba a fer als veïns si tenim en compte que el volum de l'aparell va "in crescendo" a mesura que els avis ensordeixen amb l'edat. Tant si són les notícies, els concursos, els debats o les telenovel·les, hi ha una remor de fons constant on viuen els padrins, un indicador paradoxal de la trista soledat silenciosa que governa unes vides que s'apaguen com un ciri.
Després d'estar engegada quasi bé dia i nit, any rere any, en una prodigiosa demostració de resistència, la tele al final va dir prou i l'àvia va haver de comprar-ne una de nova. Com és natural en qüestions de tecnologia, els aparells evolucionen molt de pressa, i l'àvia, molt a poc a poc, una relació de velocitats tan inversament proporcional com la dels infants amb els Reis de l'Orient. Això de desfer-se del comandament a distància de tota la vida, que teclejava d'esma sense haver de mirar-lo, fou un sotrac en els seus hàbits del capvespre, quan seleccionava la pel·lícula amb un criteri veterinari inapel·lable: si sortia el lleó de la Metro, el gall de la Pathé o el cavall de la Tristar, la cosa prometia; en qualsevol altre cas, més valia canviar de canal. A més, la televisió analògica es trobava en estadi terminal per a deixar pas a la televisió digital terrestre, amb el format de pantalla plana deixant enrere el tub catòdic. O sigui que el canvi era revolucionari: millora en l'oferta de programes, en la qualitat de la imatge i en l'aspecte extern del receptor. Un trasbalsament ennuegador per a una velleta de costums més que arrelades.
En aquestes situacions, el nét preferit, aquell que la truca sovint i la visita cada setmana, és l'interlocutor únic que pot obrar el miracle de veure una persona de la tercera edat atrevint-se a fer el salt sense paracaigudes sobre el bosc tecnològic. L'àvia se l'escolta amb actitud devota, com si li parlés el pare confessor de la parròquia, i el nét s'estarrufa cada vegada que se sent dir allò de "sort de tenir un nét tan espavilat!", en un diàleg de sords en el qual ella no atén a les explicacions i el nét no repeteix ni una sola instrucció, ignorant el cervell anquilosat al qual es dirigeix. Però la pantalla plana ja és allà i no hi ha marxa enrere possible.
Les beceroles de l'ús del nou hoste de plàstic, coure i vidre són senzilles de retenir, només cal prémer el botó corresponent de cada canal i ja està. Ara bé, localitzar-lo en el nou comandament a distància ja són figues d'un altre paner. Aquella andròmina rectangular és un veritable caleidoscopi de botons de totes les mides, formes i colors imaginables, distribuïts de la manera més capriciosa que hom pugui imaginar. Algunes tecles estan disposades al voltant d'un botó central de forma rodona, d'altres estan una al costat de l'altra, cadascuna d'un color diferent i viu, i la resta tenen una grafia impresa tan enigmàtica que és impossible d'esbrinar per a què carallot serveix. Per tant, el que li ha deixat a la mà el nét abans de marxar per a trobar-se amb la colla és més un indesxifrable mapa de la Xina que quelcom que pugui fer la feina del seu enyorat comandament a distància.
La velleta comença a pesar figues en el precís moment en què la pel·lícula revela qui ha estat l'assassí de la rica hereva, i un dels rugosos dits prem el botó que no toca. La pantalla fa una llambregada de llum i l'escena del ganivet tacat de sang s'esvaeix per a donar pas a un menú d'allò més ensopit. La iaia es desvetlla i s'esvera i, atribolada per l'ensurt, prem el busca de la creu roja sense voler, el que la fa entrar en una espiral d'excitació que la mena a trucar al nét preferit, al farmacèutic de guàrdia i a la portera del cinquè segona. El que s'esdevé a continuació en el rebedor del piset de l'àvia és una recreació de la famosa escena del camarot dels germans Marx: el fill, avisat per l'apotecari, reprèn la mare pel que ha fet a aquelles hores robades amb nocturnitat, el farmacèutic encara no sap ben bé quin xarop li ha encomanat per telèfon, la portera en bata sordeja i, amb les empentes, perd un rul·lo de la xarxa que li embolcalla la permanent, mentre el nét recent arribat no pot aguantar-se dret, no queda clar si per l'atac de riure provocat per una situació tan còmica o bé per uns nivells d'alcohol en sang massa sortits de mare després d'una nit de rauxa. Només quan la situació s'asserena s'arriba a prendre una solució salomònica: s'inutilitzarà amb esparadrap (gentilment cedit pel farmacèutic) aquelles tecles del comandament a distància que podrien fer perdre la imatge escollida a la televisió, i es deixaran només accessibles les que li permetran canviar de canal quan vulgui. Santa paraula, amen. No cal dir que l'aspecte del petit aparell és deplorable, sembla més aviat recuperat d'una tomba saquejada d'un faraó, momificat de tants trossos de benes que li pengen.
El piset de l'àvia recupera la serenor i el silenci que correspon a aquelles intempestives hores de la nit, i la iaia acomiada als seus visitants mig avergonyida per l'enrenou. S'acomoda de nou a la seva butaca, respira profondament per intentar tranquil·litzar-se i escull el botó que li permetrà de veure el final de la pel·lícula confiant en què podrà reprendre el fil de l'argument. No obstant, hi ha quelcom que no lliga: ha enfonsat el botó amb el tres gravat al damunt però aquella cadena no és la que estava mirant. Torna a prémer, amb idèntic resultat. Canvia de canal tocant una altra tecla de la qual sap el que li ha de sortir, amb la mateixa mala sort: no és la cadena que recordava. Fins que no acaba de resseguir tots i cadascuns dels botons lliures del comandament no arriba a la conclusió que la programació se li ha anat en orris, res del que havia arranjat el nét és allà on li havia deixat, allò és un desori de mil dimonis degut a la desgràcia afegida de que aquella nova tele té programats més de cinquanta canals! Descoratjada, decideix emprendre la tasca titànica d'enregistrar en un full de paper el número que correspon a cada cadena, amb la paciència i la resignació de qui se sap del tot orfe de la capacitat d'entendre aquella tecnologia tan innovadora. Així, quan ha localitzat el que més l'interessa, retalla el tros de paper i l'enganxa al capdemunt del comandament, en un forat lliure que li ha quedat enmig de tan d'esparadrap. Se sent orgullosa de la seva obra classificatòria, escomesa amb la mateixa resolució corominiana de l'Onomasticon, i s'adorm pensant en la cara de parat que posarà el seu nét quan vegi l'enginy de la seva àvia a l'hora d'enfrontar-se als reptes del segle atòmic que li ha tocat viure de refiló. És clar que a l'orgullós inventor d'aquelles pantalles planes farcides dels darrers avenços de la microelectrònica quan es faci gran li passarà el mateix que a la iaia solitària de l'Eixample: el seu cervell haurà quedat desfasat davant dels enginys tecnològics que s'hauran anat succeint amb el pas dels anys, i ell se sentirà igualment impotent quan s'adoni que és incapaç d'aclarir-se amb el funcionament del flamant comandament a distància de darrera generació que li ha configurat el seu nét preferit.

llpages

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de llpages

llpages

227 Relats

994 Comentaris

295303 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.