Dificultats de: quan estudiava, quan treballava, quan treballava i estudiava, la meva malaltia i quan era un esclau al servei dels empresaris

Un relat de: llamp!

----> De quan estudiava

He patit moltes dificultats a la meva vida. Començant pels estudis. Als 18 anys vaig abandonar l'institut quan feia COU. I és que haver de llegir totxos mai ha sigut la meva passió. Jo havia triat "lletres pures" llavors, tot i l'intent de la directora del centre de fer-me canviar d'opinió i decantar-me per les ciències. "Avui en dia tothom que fa ciències troba feina segura", "et convindria estudiar ciències", etc. Em repetia la directora, amiga del meu pare i professora de Física i Química, apa que no es notava! El meu pare m'havia pagat classes de repàs de matemàtiques mentre vaig estudiar el batxillerat. Anava a classes d'anglès dos dies per setmana entre els meus 13 i 17 anys. Tenia passió per l'anglès, em motivava i sentia que algún dia tindria una feina relacionada amb aquest idioma. Les Mates les aprovava justet, però amb més d'un 5. Ho tenia bastant assumit que les Mates era important treure-se-les de sobre quan més aviat millor i no arrosegar-les durant anys i panys com altres companys meus. Vaig apretar tant en Mates com en Física i Química i me les vaig treure de sobre, quin llast! A COU, em va tocar fer literatura espanyola i catalana, llengua espanyola i catalana, a més d'història de l'art i història del món contemporani. Suposo que amb el nou batxillerat tot això ha canviat una mica. La qüestió és que l'enorme densitat dels textos d'unes i altres assignatures, l'abundant material bibliogràfic, les eternes lectures de llibres inútils i llibres amb els que els professors especulaven que sortirien a la sel.lectivitat, em vaig col.lapsar i a les tardes em quedava adormit tot llegint i fent-me esquemes per resumir la ingent quantitat de material escolar.

Tinc dificultats per llegir llarga estona, em sembla que mai he aconseguit llegir un llibre llarg en la meva vida. Em poso nerviós, m'adormo, em poso impacient i abandono les lectures molt llargues donada la meva dificultat per mantenir la concentració. Era el principi dels símptomes de la malaltia que acavaria desenvolupant posteriorment.

---> De quan treballava

Una més de les dificultats que m'atribueixo és que no suporto gens l'estrès. He passat per més de 20 empreses diferents i si una cosa m'ha impedit continuar en elles ha sigut, sense dubte, l'estrès. Allò de no arribar mai, sempre faltar-te temps, tot a correcuita, presses i tot seguit, una cosa darrere l'altre, no paris, va! Corre! Ara això i ara allò. Avui en dia, tinc 34 anys i en els darrers 11 anys i mig he alternat periodes d'activitat laboral amb periodes a l'atur cobrant de prestació. Si no m'equivoco, son en total 22 empreses entre les quals hi ha sectors tant variats com: l'hosteleria, l'arxivística, la jardineria, empreses càrniques, empreses ramaderes, empreses del sector siderometalúrgic i empreses del sector del paper i cartró. El meu treball més curt: 4 hores d'un migdia ( i encara em van deixar plegar abans ). El meu treball més llarg: 22 mesos, ni un més, ni un menys. La durada del treball més comuna ha estat d'un any aproximadament. Moltes feines m'han durat entre 8 i 12 mesos. La última feina que he tingut em va durar 5 hores ( un matí ). Als 16 anys vaig començar a treballar un estiu de cambrer de barra en un restaurant. Em va durar això, un estiu. La última feina que he fet ha estat com a ajudant del cap de vendes en una empresa de material industrial i obra pública, en la que també hi havia de fer traduccions de l'anglès.

Sembla impossible que aquesta darrera feina m'hagués durat tant poc, veritat? Hi havia anglès i jo en sé una mica. Sempre m'ha agradat aquest idioma i quan he tingut l'oportunitat de demostrar la meva vàlua... xaf! Ho vaig engegar a rodar. Sí, jo vaig fer-ho, vaig dir que no continuaria i així va ser. Els motius cal buscar-los en la meva malaltia, ho he dit anteriorment. Ho explicaré amb més detall:

Tenia 20 anys i feia pocs mesos que havia acavat el servei militar, antigament "la mili". Vaig entrar a treballar en un restaurant molt cotitzat aleshores. Jo era el "pinxe" o ajudant de cuina, ja sabeu: plats freds, postres, netejar olles i paelles, etc. M'hi sentia a gust, creia en la meva carrera com a hosteler o cuiner. El futur em somreia i em deia: podràs treure't el carnet i comprar-te un cotxe. Així va ser, em vaig treure el carnet i em vaig comprar un cotxe, però quin cotxe! Un Ford Escort Ghia 1.6 benzina amb sostre d'aquells que s'aixequen i alçavidres elèctrics. Quina joia! N'estava del meu cotxe! Era l'home més feliç d'aquell restaurant. La felicitat es va veure truncada per un curiós esdeveniment. El xef del restaurant era un individu jove, introvertit, però molt treballador, molt preparat, amb estudis i un gran futur per endavant. Haviem anat a fires gastronòmiques i tot! No sé per què, me'l vaig començar a mirar amb desconfiança, no sé, el veia molt egoïsta i creia que em volia perjudicar, creia fermament que no m'ensenyaria mai i que em passaria la resta dels meus dies fregant olles i fent amanides. Alhora, començava a sentir-me cansat, cada dia em costava més llevar-me, cada dia em ficava més amb els cambrers i els provocava la ira quan els parlava. Em començava a trobar incòmode. Un bon dia, em vaig discutir amb el xef i el vaig empentar tot dient-li coses lletges. Al dia següent el meu pare, el director del recinte ( era un recinte esportiu ), el xef i el metre ens vàrem reunir. Jo, estava tant nerviós per la meva conducta i autoculpabilitzat que em vaig quedar sense paraules quan em preguntaven que què em passava. Amb el drap que tenia a la mà només feia que fregar la taula i em vaig quedar mut, absent i amb el cap ple de dubtes. El director va decidir que em convenien unes vacances i així va ser i les vaig "disfrutar". Quan vaig tornar, capcot i avergonyit de mí mateix, no vaig poder aguantar la pressió d'estar en un entorn que m'era advers. Era conscient que la meva presència no era del tot volguda, però em respectaven. No vaig poder suportar els meus pensaments impurs, autodestructius, irracionals i vaig abandonar la feina poc més tard.

---> De quan treballava i estudiava

Vaig estar a l'atur i al poc temps tenia una altra feina: Al magatzem d'una empresa d'arxius. L'horari que feia estava força bé: de 7:30 a 1:30 i de 3 a 5 si no recordo malament. Va ser llavors quan em vaig plantejar que tornaria a estudiar. Reprendria el COU en un institut de la ciutat més propera i estudiaria a les tardes, de 5 a 10 de la nit. Em sembla recordar, però, que tenia temps suficient de plegar a la feina i anar a l'institut amb el cotxe. No sé com em vaig veure amb cor de fer un horari tant salvatge, després de 8 hores de treball aguantar-ne 5 més de rotllo a les classes i a sobre tots els llibres, etc. que s'havien de llegir. Les classes vàren començar a l'octubre i allà pel desembre, tot va petar. I quan dic tot vull dir principalment, la feina. Un mal dia el meu cap se'n va anar de vacances i em va deixar a mí sol a càrrec del telèfon, de les búsquedes, de fer "mailings" amb l'ordinador i cuidar de tot. Se'n va anar i jo, sol, mig adormit com anava cada dia, zombi perdut, em vaig tornar boig tot sol. Començava a donar voltes i voltes al magatzem, m'estirava sobre el pupitre per quedar-me adormit, quan em despertava el telèfon semblava que anés borratxo i no ho estava, però ho semblava. Jo trucava als meus pares i els deia: "no puc, m'adormo, tinc malsons, em costa concentrar-me davant l'ordinador, estic dels nervis que ara mateix marxaria i aniria a casa a dormir. A la tarda, que no m'esperin els companys de classe perquè no hi penso anar, estic nerviós i no sé com acavarà tot això." Un altre mal dia, vaig plegar abans que fos l'hora i després de dinar, amb els consegüents arguments que vaig tenir amb els pares per haver plegat abans, vaig agafar el cotxe i vaig desaparèixer. No vaig anar a la feina, tampoc a l'institut. Vaig anar fins a la ciutat, allà, després de passejar una estona i fer un tallat en un bar, vaig iniciar un viatge per carreteres que jo no coneixia i que em tenien encuriosit, vaig fer un parell de parades en pobles propers i vaig prosseguir el viatge, vaig aturar-me prop d'uns camps i allà em vaig revolcar per l'herba i vaig reflexionar una mica sobre la meva persona i el meu entorn. Vaig continuar per la carretera i quan es feia fosc vaig decidir tornar al meu poble per altres carreteres que ja coneixia. Vaig arribar de nit. Llavors no existien els telèfons mòvils, estava il.localitzable per tothom que em coneixia. Era de nit, recordo, cap a les 11 de la nit. Vaig aparcar lluny de casa i em vaig intentar amagar pels camps del voltant. Tot observant la gent que transitava em vaig adonar que m'estaven buscant. Com si algú hagués cridat l'alerta de que hi havia un fugitiu al poble i jo m'amagava de tothom, no volia ser vist. Dies enrere, me'n vaig adonar que aquells cotxes tant grossos que passaven per davant l'institut en el camí cap aquest i que conduïen gent que eren calbs i amb bigoti com el meu professor de literatura de la primera época, en realitat éren espies del govern, que duien auriculars per comunicar-se amb la central. Em volien fer mal, em volien.... Cap a les 12 de la nit tornava a casa a peu. Els meus pares i els meus oncles m'hi esperaven. "Què et passa? On eres? Perquè no has vingut a sopar a l'hora?", "Tranquils, no ha passat res, he donat un volt i m'he perdut". Vaig sopar, me'n vaig anar a dormir i al dia següent no vaig anar a la feina. Al cap d'uns dies tornava el meu cap i jo, que havia tornat a la feina per rebre'l vaig marxar d'immediat que va arribar ell. Tenia la mosca al nas, li tenia ràbia, em sentia frustrat. Vaig marxar i aquesta vegada va ser per agafar una baixa laboral.

---> De la meva malaltia

El meu pare va demanar ajut a una psicòloga amiga de la família i van decidir portar-me a un centre d'atenció a les drogodependències. També era un centre on hi visitaven psicòlegs i és per això que m'hi van dur. Després d'unes preguntes rutinaries vaig
tornar a casa. Als pocs dies d'inactivitat i havent mig abandonat els estudis per segona vegada, vaig tornar en aquell centre amb el pare i mentre no venien a visitar-nos, nosaltres ens esperavem al despatx de la psicòloga quan em vaig fixar en un paper que hi havia sobre la taula. Vaig llegir-lo, hi posava el meu nom i deia quelcom semblant a: "diagnòstic: esquizofrènia paranoide". Així vaig descobrir la meva malaltia, em vaig quedar perplexe, fora de joc, desorientat. Tindria llavors 20 anys a punt de fer els 21. A partir de llavors em vaig començar a medicar, a visitar una psiquiatra regularment i la meva família, que llavors no entenia què passava pel meu cap, va començar a adaptar-se a la meva situació. Els meus pares i la meva germana em van recolzar en tot moment, van estar de la meva part i si fins llavors els havia fet patir, ara tot tenia una maleïda explicació amb nom i cognom: "Esquizofrènia paranoide", mira per on! Vaig agafar l'alta i vaig tornar a la feina, a les poques setmanes em despatxaven, vaig agafar l'atur... vindria un temps de calma. Arrel de tots aquests problemes vaig ser molt irregular en els estudis que vaig abandonar abans de la sel.lectivitat. Em vaig dedicar a llegir sobre la meva malaltia, em vaig comprar llibres, amb el pare vàrem començar contactes amb altres famílies que volien muntar una associació de malalts mentals a la comarca. Aquesta associació va néixer l'any 1995 i el meu pare estava entre els fundadors. Ràpidament vam entrar en acció i vàrem tenir xerrades, conferències, dies mundials de salut mental, etc. Jo m'ho passava bé escrivint-los cartes per ordinador, fent etiquetes, etc. Teniem un local i això havia de ser divertit. M'enduia llibres de salut mental i els devorava, me'ls llegia com mai havia pogut llegir cap totxana de COU. I vaig saber que la meva vida no seria, precisament una vida de color rosa d'ara en endavant. Començava la lluita contra els anomenats "símptomes negatius".

L'estrès m'ha perjudicat sempre i soc conscient que els malalts d'esquizofrènia responem malament a aquests estímuls, perquè la nostra resposta és més lenta i més vacil.lant. A vegades necessitem que les persones ens repeteixin les coses que ens diuen, o que ens donguin marge per equivocar-nos, que siguin pacients i que comprenguin que els malalts som gent mancada de certes habilitats. Succeeix que quan anem estressats actuem amb lentitud i no anem segurs de nosaltres mateixos. Això és perillós i pot desembocar en crisis agudes com la que vaig patir al restaurant o com la que vaig patir al magatzem d'arxius. Vàren caldre dos crisis agudes abans no em diagnostiquéssin, abans no cridés l'atenció pel meu comportament irracional i en definitiva, malaltís. No vaig estar mai ingressat en cap hospital psiquiàtric. Porto 13 anys medicant-me cada dia. A temporades he passat amb una pastilla al dia, ara en prenc dos cops al dia. I el què em queda! La meva malaltia s'ha cronificat, ara estic en una fase residual, que significa que queden els "símptomes negatius" com l'apatia, la falta d'interès, la somnolència, la pobresa del pensament, l'embotament afectiu, la pèrdua de vitalitat i les dificultats en les relacions socials. Gairebé res.

---> De quan era un esclau al servei del empresaris

No estic fet per ser esclau de ningú, ni molt menys, servir als que s'enriqueixen a costa del meu treball. Així és que em nego a treballar per aquella espècie d'éssers que es creuen superiors i infinitament intel.ligents, com ho son els empresaris, perquè treguin profit de la meva ment malalta i menyscavada que se sacrifica per fer el bé i donar un servei a la societat, a pesar de les meves mancances i les meves pobres habilitats castigades per una malaltia incompresa, estigmatitzada i ignorada per la majoria de la població, en particular, dels empresaris, que l'únic objectiu que tenen és obtenir el màxim benefici, exprimint a qui se li posi al davant i anul.lant la més mínima dificultat que es trobi en el seu territori feudal. És evident que un malalt és una dificultat susceptible de ser apartada en aquesta búsqueda de l'enriquiment propi i egoïsta. Critico als empresaris, per ser uns dictadors i organitzar-se entorn a una oligarquia que només pretén robar als pobres el què no tenen, amb l'única intenció de ser més poderosos i fomentar la individualitat i el liberalisme econòmic.

Si de veritat hi ha algú amb cor que comprengui les dificultats dels malalts mentals, jo li diria que fos valent i acceptés la pluralitat de la societat. Tots som diferents, tenim o no tenim habilitats, som o no som més intel.ligents, som fàcils de tractar o no tant. Però, en el fons, som tant humans, tant volubles i aptes com el que més. Veureu com alguns malalts mentals, els més vàlids, i que no tenen un grau de discapacitat tant elevat com per no poder treballar, som gent treballadora, honrada, gentil, empàtica i capaç... molt capaç!

Comentaris

  • La innombrable...[Ofensiu]
    Daniel N. | 02-07-2010

    Jo tinc (diuen) aquesta mateixa malaltia. Cal conviure-hi pacíficament. El psiquiàtric m'ha servit per aprendre que la gent normal no entén res de res i que són malparits sense voler-ho. I quan ataca la innombrable aleshores cal deixar la ment en buit, els pensaments fluïts al seu aire i concentrar-se en no accelerar la respiració. Si no funciona m'empasso un Valium i santes pasqües. En fi, que no estem envoltats de bones persones, que els altres són un pèl egoistes i sovint inconscients, i que has de tenir cert grau de barra per sortir endavant. Et desitjo el millor i pensa sobretot que a la malaltia li has de dedicar un bon grapat d'atenció per tenir-la sota control, sinó tot es desmanega i és ella la que et controla a tu.

    Salutacions

    Daniel

  • el teu relat preferit...[Ofensiu]
    Marc Freixas | 07-06-2010 | Valoració: 10

    he entrat al forum i he vist que aquest és el teu relat preferit, i com et diuen en el comentari anterior : s'ha de ser molt valent per explicar-ho com ho expliques, i en certa manera també valent per donar a conèixer quelcom molt interessant de tu i la teva malaltia...

    puc dir-te, i també ho dic per experiència, que fas molt bé de treure-ho tot cap enfora


    jo mateix he patit i estic patint una depressió que no sé quan de temps durarà -fa massa temps que tinc problemes, ho dic sincerament-

    segurament si has llegit una mica per sobre la meva obra, ja hauràs vist que tinc força poemes biogràfics que parlo d'aquest meu mal psicològic que encara no sé ben bé què és... m'han dit fòbia social, encara que jo en diria fòbia al treball, no sé, ara estic treballant en dues feines diferents i les meves dificultats per afrontar-ho i per relacionar-me amb la gent, ja sigui de la feina o fora de la feina, doncs com dic, les dificultats són d'una magnitud considerable

    ara mateix no estic anant a cap psicòleg, cosa que potser segurament fa que aquestes dificultats estiguin encara més accentuades, tot i això sempre recordo les paraules de l'últim psicòleg que he tingut, i són aquestes : "marc, no t'ho quedis tot dins teu, ho has de treure i que peti per on peti!!no pateixis per si no t'entenen els altres, però almenys tu et quedaràs més tranquil"
    i de fet, gràcies, en part a això puc continuar per aquesta vida

    també he pres alguna vegada diazepan i molt sovint durant els últims anys paroxetina... però vaig ser jo mateix que a poc a poc m'ho vaig treure i els meus pares em deien que anés amb compte, que amb aquestes coses no s'hi juga, però ara ja fa un any que no prenc res per pròpia voluntat... segurament aquest fet fa que no em senti prou bé amb mi mateix, no sé, ja veurem com acaba tot plegat, espero superar del tot el meu desequilibri psicològic, ja es veurà!! -potser si que valdria la pena tornar al psicòleg i veure d'una vegada per totes si em troben el què!!

    el que si que m'han dit és que això meu no és psiquiàtric tot i haver pres paroxetina durant un temps, perquè això només ho prenia per calmar una mica les angoixes... el diazepan era per quan tenia un atac d'angoixa fort

    per sort fa temps que no pateixo angoixa, però si que em sento trist, abatut... no sé, coses que em passen que no són normals

    fins i tot em costa anar a llocs que en teoria són per passar-ho bé, per exemple de vegades vaig al parc amb els nens i em voldria fondre perquè no m'hi trobo bé : com ho haig de fer per parlar amb la gent del parc? estic obligat a parlar? haig de jugar amb els nens? i uè pensaràn de mi quan jugui amb ells? -preguntes que em faig que semblen absurdes, però que per mi no ho són-

    imagina't fins a quin punt no em trobo bé i faig les coses mig per força,
    que fins i tot si un dia em truquessin per dir-me que he guanyat un premi de poesia, doncs tindria seriosos problemes per assistir-hi!!definitivament, no és normal tot això

    i després vé tot allò de preguntar-li a la dona : se m'ha notat que no em trobava bé? pots comptar com se'm deu haver vist!!!
    i ella et contesta tan tranquil.la : però si eres el que xerrava més!! si estic orgullosa d'anar amb tu als llocs com aquest... de veritat amor meu, ets meravellós!!
    i jo per dintre pensant : doncs no saps pel calvari que he passat!!


    bé, dani, no m'allargo més... només volia explicar-te una mica quina és la meva situació psicològicament parlant


    una abraçada ben literària
    i gràcies per la paciència de llegir tot això meu


    et convido a llegir un dels meus últims poemes, relacionat una mica amb tot això :

    totes les pors/a

  • un 10 per la claredat d'idees[Ofensiu]
    Júlia Vic | 18-05-2007 | Valoració: 10

    Deu n'hi do. Quina valentia escriure tot això i fer-ho públic. Pel que escrius no sembla gens ni mica que tinguis menyscabada la teva capacitat intel.lectual. Pel poc que se de tu, tens la vida molt més plena que la de qualsevol currito gris amb horari de funcionari. Molts de nosaltres necessitem tenir el dia ple de quefers i obligacions per no caure en el malsón de tenir temps lliure i tenir-lo que fer servir per pensar i per sentir. Tu li estas donant la volta a la teva malaltia i n'estas treient tot lo positiu. Potser estas fent molt mes per aquest mon tan caotic que algunes altres persones que se suposa en plena capacitat de potencialitats. Quan més et conec, i et conec tan poc, més ganes m'entren de coneixer-te més. Et donc un 10 per la valentia, l'honestetat, la franquesa, la solidaritat i el desig d'integració de totes les pluralitats com tu dius. Sense anims de banalitzar, i fent servir una frase feta que no preten ofendre ningú, hi ha més gent a fora que a dins, i començant per mi mateixa. Et desitjo el millor, realment t'ho mereixes. Pregunta, ha estat una decisió presa influit per l'aniversari?

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de llamp!

llamp!

364 Relats

665 Comentaris

242607 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
Writing is a socially acceptable form of schizophrenia

Edgar Lawrence Doctorow (NYC 6/1/1931 - NYC 21/7/2015)

Escriure és una forma socialment acceptable d'esquizofrènia

Escribir és una forma socialmente aceptable de esquizofrenia