Cercador
Dietari de la catàstrofe.22: L'ull d'Eddie Adams
Un relat de: franz appa- Compartir:
Aquell brogit, aquells dies d’encesa fúria,
se m’atansen vespre rere vespre,
com ombres de visites prolongades,
d’aquelles que s’atarden amb sentors
d’herbes salvatges,
Tímidament m’estiren els seus dits erts
i em ruixen amb records de llot sec,
furgant en la terrible ferida sense crosta.
Per tornar de nou al fang, el foc, la sang,
per esquinçar-me amb l’estremiment
de les mans emmanillades a l’esquena,
l’esguard que es nega a presenciar la llum,
la mà que fendint l’aire alça el canó.
Per sentir de nou l’estrèpit, l’esclat,
aquell dissipar-se tot en un sol fum,
el clic de l’arma, el clic de l’obturador,
agermanats dins el meu cap per sempre.
Em ve la nit a cercar en l’ull insomne
de la càmera.
repetidament
Comentaris
-
ai l'home![Ofensiu]teresa serramia | 17-03-2011
Quan proves de summergir-te en l'hoceà humà, saps que t'exposes a les més grans i terribles sorpreses: des de les imatges més belles i fascianants fins les més macabres i esgarrifoses...,ai l'home!, aquest monstre diví de fang i podridura..., ai l'home!, que, mentre està parint apunyala els fills que acaba d'engendrar...
Ai l'home...(Vaja rotllo, oi, franz??) -
A la memòria, les enceses fúries, els clics agermanats per sempre[Ofensiu]Frèdia | 30-01-2011
que no permeten l'oblit ni del fotògraf, ni de l'espectador, ni del lector d'aquest poema. Un poema que a més dels clics agermana la cruesa de la imatge, la precisió del mots, la sòbria bellesa del teu estil, unides també per a sempre. El poema, em va commoure quan el vaig llegir al repte i em commou quan el torno a llegir. Ets un gran poeta, franz, un antiartista molt artista.
-
Estremidor / a[Ofensiu]llamp! | 29-01-2011 | Valoració: 10
Estremidor el poema / Estremidora la imatge.
Una imatge així mereix paraules cruels, com les que apareixen en el teu poema. Fins i tot m'atreviria a dir que la crueltat és poc, haurien de ser paraules tràgiques, insolents, pecaminoses, etc. Però es tracta també de poetitzar, de buscar un llenguatge simbòlic que ens fagi als homes i les dones més humans si cap. Un llenguatge que ens fagi reflexionar sobre l'estupidesa humana, sobre el tarannà dels assassins sense ànima i dels crims de la guerra.
Tu ho aconsegueixes.
Gràcies pel teu darrer comentari. Ens trobem a RC!!!
Centellejant!!! -
franz[Ofensiu]gypsy | 09-01-2011
quina precisió macabra destil·len els teus mots, tan esgarrifós com la fotografia perquè podem sentir com arriba l'ocàs en el cos de l'home oprimit i en la seva ment, que percep sons, olors, atmosferes, tot just abans de morir.
Com destries la imatge, com un cirurgià esquinça en el lloc just, així tu obres el que es pot veure per dins de la fotografia i en fas vers, i el millor, en fas bellesa intocable d'un horror indescriptible.
Penso que estàs tocat per un do indomable per a la literatura, hi ha una força serena que plana darrera de tots els teus versos, com un cop de puny que deixa estabornit. Sempre he de fer tres o quatre lectures del que escrius, i tornar enrere per veure el fil conductor indestructible, on tot es lliga, on tot es conforma en una harmonia profunda de perfecció.
Gràcies per aquest nou poema per no oblidar.
gyps
l´Autor
150 Relats
933 Comentaris
168403 Lectures
Valoració de l'autor: 9.90
Biografia:
Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes
Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.
El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:
(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.
Correu a: antiartistes@gmail.com