Cercador
Dietari de la catàstrofe.17: Les hores espesses
Un relat de: franz appa- Compartir:
*
A Pascual i Emília, in memoriam
Les rajoles vermelles eren càlides
com la catifa que tenies als peus,
a l'estenedor del terrat la roba blanca
cruixia amb reflexos de sol de tarda.
Havíem espolsat les gruixudes mantes
i els núvols havien voleiat mansament.
Ell flamejava portes i finestrons
i aquella sentor de pintura cremada
era com de diumenge, de sucre de flam,
la tèbia olor de lli vell de la planxa
amb el lliscar del ferro a la post.
Miràvem els llistons de les persianes
i, a través d'ells, es filtrava el dia
amb el ressò queixívol de les campanes,
la pluja de la regadora a la vorera
abans del rauc abnegat de l'escombra,
els bocois del vi i les bótes de vinagre
lliscant sobre rampes de fusta corcada
i la primera pols de la flor dels plàtans
amb l'esgarip de les orenetes noves.
Plegàvem els llençols un rere l'altre
amb l'espetec breu de la fibra tensada.
Seies en acabat al rectangle de llum
del líquid sol esmorteït del capvespre,
sargint mitjons amb la ràdio posada.
El temps s'aquietava, fulla incerta,
giragonsa de fil pendent dels teus dits.
El balcó era obert de bat a bat
a la immensa taca de vi de la nit.
I tu feinejaves a la cuina de gas,
quan ell venia ja pels carrers deserts,
penyora de la fi del dia de sofre i sutge
que llevava el seu negre fum de mortalla.
La tan minsa mort de les hores espesses
que quedaren en el seu modest silenci
arrambades, deixalla vora el camí.
Comentaris
-
Densitat consistent[Ofensiu]Unaquimera | 06-03-2010
Com les hores a què fa referència, de tal manera que cap resulta buit o sobrer, cada vers d'aquest poema és atapeït de contingut:
obsequia un record consistent ( Les rajoles vermelles eren càlides... Miràvem els llistons de les persianes i, a través d'ells, es filtrava el dia... la pluja de la regadora a la vorera... la primera pols de la flor dels plàtans... el líquid sol esmorteït del capvespre... sargint mitjons amb la ràdio posada... giragonsa de fil pendent dels teus dits... ),
aconsegueix evocar un so d'aquells que la memòria guarda en els racons ( a l'estenedor del terrat la roba blanca cruixia... el lliscar del ferro a la post... el ressò queixívol de les campanes... del rauc abnegat de l'escombra... l'esgarip de les orenetes noves... l'espetec breu de la fibra tensada ),
excita un sentit que semblava desmaiat ( la tèbia olor de lli vell de la planxa... aquella sentor era com de diumenge, de sucre de flam...),
desperta una sensació que s'eixoriveix en ser convocada al present ( els núvols havien voleiat mansament... El temps s'aquietava, fulla incerta... la fi del dia de sofre i sutge... ),
i vers a vers, la infància torna: si no compacta, si amb cos i amb força, reconeguda en cadascun dels mots atapeïts d'emocions contingudes entre lletres, en cadascun dels versos densos.
Llegir aquestes Hores espesses ha estat com pujar a les golfes i obrir un bagul tancat des de fa temps.
Descobert, el poema colpeix.
Contemplat, commou.
Assaborit, emociona.
T'envio una abraçada plena i viva,
Unaquimera
l´Autor
150 Relats
933 Comentaris
168274 Lectures
Valoració de l'autor: 9.90
Biografia:
Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes
Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.
El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:
(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.
Correu a: antiartistes@gmail.com