Dietari de la catàstrofe.12: Born

Un relat de: franz appa

Però no restem immòbils, a la fi,
que responem, encara que manqui
la percussió de la pregunta indòcil,
la clara ferida del braç de llum
dins la feixuga boira dels dies freds.
Queda el rectangle de lloses ertes,
el reflex que ha polit la pedra,
llaurada i enfilada com un nervi,
la policromia dels vidres glaçats
sobre l'adust gris impertèrrit.
Queda aquest suau aire que fremeix
en el murmuri naixent del dia,
travessant la porta franca de l'oblit.
Queden les cares de fusta i guix,
la mà que va recórrer la pell fingida,
el cor que en secret s'hi va encabir.
Paraules? A penes!
Només el so apaivavagat de les hores
que han consumit sense esment
els diminuts fars de les espelmes,
el roig encès del seus tous blens,
el bleix que escapa com una brisa,
l'olor que sura com un mar desert.
Quiets? Gairebé!
Però encara els peus vacil·len a l'albada,
i els ulls s'esbalmen a les obagues planes
i a les avingudes cerimonioses del temps.
De tot el temps.

7 d'octubre de 2008

Comentaris

  • Traces un paisatge [Ofensiu]
    Xantalam | 16-11-2009

    de silenci i calma amb ben poques paraules, un paratge de recolliment amb tonalitats vagues de pedra i aromes d'encens . Una sensació de quietud i tenebra, per mi.
    M'ha agradat tot el poema, però no arribo a copsar-lo ben bé. El tornaré a llegir més vegades, perquè té quelcom de misteriós, d'inconcret, que em fascina.

    Una abraçada.

  • Moviments[Ofensiu]
    Dolça Parvati | 11-10-2009

    I sobretot, estimat Eduard, queden els teus versos. Rere cada experiència que tornes poema, ja siga en un instant detingut -tan sols en aparença- a Santa Maria del Mar, o fitant el món des d'un tren, o consignant amb metàfores de mars, de gavines, de figueres o diamants els teus universos més íntims, vessats en aquesta pàgina com un regal generós. Gira el món i al seu voltant orbita la teua poesia, mobilitzant les emocions dels qui et llegim.

    Una abraçada.

  • Paraules? Les justes! No sé per quin estrany motiu em pensava que ja l'havia comentat, aquest poema del Dietari. Suposo que perquè l'he llegit vàries vegades i vàries vegades he començat a comentar-lo. I ara m'adono que si no ho he fet potser serà perquè m'ha deixat sense paraules, corprès en el murmuri dels versos, imaginant mans que recorren pells estranyes, fingides. De vegades comentar un poema és difícil i només gosem, tímidament alçar un dit per dir "eh, sóc aquí... t'escolto, t'entenc... "


    ACP

  • gypsy | 08-09-2009

    el bleix que escapa com una brisa...
    l'essència que desapareix dins el temps i omplim el nostre cor amb la revolta dels records, no tenim res més, bé, tenim també els mots dels poetes com tu, que ens prenen l'alè a cada vers que ens dissipa la força i ens lliurem, ens rendim sense condicions amic estimat.

    Ja saps que em trasbalses, després de llegir-te hi ha un silenci impenetrable que cap soroll no pot foradar.

    Molts petons

    gyps

  • Com sempre...[Ofensiu]
    brins | 03-09-2009

    company, la teva sensibilitat penetra les paraules. És certa la indefinició, com també és veritable, encara... la pluja que descrius.

  • La mà que va...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 30-07-2009 | Valoració: 10

    ...recórrer la pell fingida", és una meravella aquest poema que jo crec que parla sobre l'oblit, sobre les paraules que com el braç de llum amb la pregunta indócil ens entra fent-nos de vegades mal, molt de mal, però, on som? en un món on no hi ha cap entrebanc, no seria bo, no trobar cap entrebanc en les nostres existències, aviat arribariem a conformar-nos amb la calma i la calma ens seria feixuga com un gran mar ple d'onades i de tempestes, necessitem la pregunta indócil, el braç de llum i la guerra la bruta guerra que ens fa sentir la vida més tard, ja vaig escriure jo un poema no me'n recorde com es deia en el que parlava de la avorrida pau quan la tenim molt de temps, en l'oblit del patiment que ens fa que desitgem tornar-hi, en tot el misteri i les contradiccions que ens conformen.
    Bé Franz una forta abraçada i fins un altra, m'ha agradat el poema i hi he trobat amb ell moltes referències a moltes coses, com la bona poesia sempre dona, no un tema concret en què aferrar-se sinó tot un ventall d'ells.

  • Precioses metàfores[Ofensiu]
    brins | 27-07-2009

    Certament, ningú ni res no resta immòbil, encara que ens manquin sons de paraules i ens dolguin ferides, la paleta de colors de la vida continua oferint un blau que no es pot esvair, i una brisa que la nostra pell pot sentir.

    Ens presenta a cada albada, la bellesa del temps que, tot girant, retorna.

    Una càlida abraçada, franz,

    Pilar

  • Gira i girem...[Ofensiu]
    Unaquimera | 24-07-2009

    No restem immòbils, no: no tenim arrels; la brisa, el vent, el desig, l'empenta de l'altre ens fa moure.

    No callem, ni obviem, ni oblidem, no som muts, cecs ni dements: els mots que ens brollen ens fan parlar, distingim colors i tonalitats si ens donem temps... recollim els fruits que ens obsequia el temps en transcòrrer, aquell temps que mai no s'atura i ens batega endins: per ell transitem i ell ens alimenta, ens permet madurar... i tornar a ser.

    Va cap a tu una abraçada directa, que no vacil·la,
    Unaquimera

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats

933 Comentaris

134718 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com