Dietari de la catàstrofe.10: My Lai

Un relat de: franz appa

*


DONES_MYLAI

M'estic morint lentament
lentament com aquesta set
que t'aguaita, que et pressent
tan lluny, fa tant temps,
les cares de les dones de les nenes de My Lai.
Mentre no sento res o sento encara
les veus dels soldats americans
aquell matí de març de fa quaranta anys.
Tudi maus, tudi maus diuen els crits.
I veig les cares, la por, el terror,
les dones velles, les nenes, els nens,
i alguna dona jove amb posat absent.
Veig la mort tan sobtada i cruel
en aquells rostres...
Senyor, senyor, dic senyor,
i no dic res, ja no sento res.
Jo ja no sento més que set
entre el munt de cadàvers escampats
els petits cossos nus de nadons
sobre els cossos de les mares.
Morts de tanta horrorosa mort.
I jo que moro que moro que moro
en la meva espera tan mandrosament.

23 de juny de 2008



Comentaris

  • Mil gràcies[Ofensiu]
    Queca | 26-05-2009

    Perquè els teus comentaris m'omplen de joia, perquè em fas somriure des de tan lluny, i perquè fas que et senti com a quelcom meu.

    Un petonàs ben gran, i mil i un somriures per a tu.

  • gypsy | 21-05-2009

    Sobreviure al deliri de les aberracions més paoroses.
    Pensar en elles, seguir respirant, seguir escoltant que el cor ens batega i no morir de l'esglai. Som herois muts de la història escrita. Per poder respirar amb l'horror instal·lat en racons inconnexes de la nostra ment perversa, que ho permet.

    Ets un escriptor de brutalitats plasmades amb una delicadesa que fa espaordir.

    un petó.

  • Astorador[Ofensiu]
    brins | 20-05-2009

    el record d´aquells fets tan horribles. Provoquen una sensació de dolorosa impotència alhora que ens adonen de la maldat que pot portar implìcita el ser humà.

    No podem esborrar aquells crims, ni sabem tampoc com evitar que algun dia puguin tornar a repetir-se, però tenim les paraules per poder expressar el nostre rebuig, per ajudar la nostra set de justícia, per manifestar com són de llunyans, i alhora de propers...

    Molt bon poema, Franz,

    Pilar

  • Tots podem patir[Ofensiu]
    RATUIX | 19-05-2009

    o pitjor, crear l'HORROR. No ho hem d'oblidar mai, ni deixar que la indiferència ens toqui.
    Un escrit impactant. Un traç de la memòria del món que som tots.

  • Efemèride sinistra[Ofensiu]
    Unaquimera | 11-05-2009

    Algunes efemèrides semblen trets de canó a la consciència humana, que fan caure capes d'oblit i murs d'indiferència: aquest és el cas d'aquest 16 de març, clau que obre la porta a successos sinistres i incomprensibles actituds.

    L'horror que descriuen els teus versos també em deixen sense sentir res enfora, o sentint dins el cor les veus de les dones, de les noies, de les criatures que van patir por, dolor, mort, horror.

    Com a dona, com a mare, com a persona, se m'esborrona la pell i la consciència.
    Com a persona que escriu, valoro altament la tramesa de sensacions, emocions, sentiments, impressions, vida.

    T'envio una abraçada gens mandrosa,
    Unaquimera

l´Autor

Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats

933 Comentaris

167713 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com