Cercador
Dies sí dies no diàlisi
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Un ronyó funcionava com el cul. I l'altre no és que fes una feina massa lluïda. Per algun motiu (mania en buscar-lo, anàlisi continu, migranyes assegurades) la Mariana havia passat a un tram nou de vida amb dependència. Se li va arreglar el tema econòmic amb una jubilació vitalícia amb el cent per cent del sou que tenia quan mesos enrera feia d'ajudant de polidora d'ungles de gel: 425 euros mensuals. Allò no ajudava i va plorar molt. Però no va canviar res. Tres cops per setmana calia traslladar-se a l'hospital a fer-se el drenatge. No podia permetre's acumular orina ni toxines i el tractament renal de suport esdevenia indispensable.La seva existència física va passar a tastar les limitacions. Una depressió d'afegitó i a saltar d'alegria, deia fent humor àcid a qui, si hi tenia confiança, confessava les seves penes.
La Mariana era massa comptable. Feia càlculs. Vejam: hipoteca, un fill i prou (sortosament), el company a l'atur feia cinc anys i rebedor d'una ajuda poc ajudaire, les despeses de la llar, els extres... No arribaven si no fos per la seva mare, vídua, que va passar a traslladar-se a viure amb ells i aportar la pensió. Amb tot, la subsistència era el pa de cada dia.
Va fotre una santa hòstia a una amiga, la Vane, que tot ho entenia com lliçons de vida i fets 'que toquen' del karma. L'altra anava en cadira de rodes i va estar uns dies amb els dits de la bufetada marcats en una galta. Li enviava mails d'ànims, frases d'autojuda i amor. La Mariana treia encara més foc pels queixals.
Però va ser arran d'això que es va energetitzar. L'energia de la mala llet. Potser va ser una mirada expressiva de la seva gata, la Pílgrima, o un comentari acaronador del nen, en Xavier, o un fer l'amor especial una nit de lluna abracadabrant. I, sí, tot el que la Vane havia fet.
Per això ara quan la Mariana no es troba bé, es cansa i es fot quedant-se al peu de la muntanya quan els altres van cap el cim, i buscaria la queixa, o es distreu mirant l'inflor d'un braç a còpia de posar-hi l'agulla, ara que treballa de dissenyadora de portades per a revistes que no són d'aquest món (ssshist!!!) mira -i ho fa de debò- de somriure des de l'ànima tot i creient que res no costa un ronyó si no es vol.
La Mariana era massa comptable. Feia càlculs. Vejam: hipoteca, un fill i prou (sortosament), el company a l'atur feia cinc anys i rebedor d'una ajuda poc ajudaire, les despeses de la llar, els extres... No arribaven si no fos per la seva mare, vídua, que va passar a traslladar-se a viure amb ells i aportar la pensió. Amb tot, la subsistència era el pa de cada dia.
Va fotre una santa hòstia a una amiga, la Vane, que tot ho entenia com lliçons de vida i fets 'que toquen' del karma. L'altra anava en cadira de rodes i va estar uns dies amb els dits de la bufetada marcats en una galta. Li enviava mails d'ànims, frases d'autojuda i amor. La Mariana treia encara més foc pels queixals.
Però va ser arran d'això que es va energetitzar. L'energia de la mala llet. Potser va ser una mirada expressiva de la seva gata, la Pílgrima, o un comentari acaronador del nen, en Xavier, o un fer l'amor especial una nit de lluna abracadabrant. I, sí, tot el que la Vane havia fet.
Per això ara quan la Mariana no es troba bé, es cansa i es fot quedant-se al peu de la muntanya quan els altres van cap el cim, i buscaria la queixa, o es distreu mirant l'inflor d'un braç a còpia de posar-hi l'agulla, ara que treballa de dissenyadora de portades per a revistes que no són d'aquest món (ssshist!!!) mira -i ho fa de debò- de somriure des de l'ànima tot i creient que res no costa un ronyó si no es vol.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436038 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com