Dibuixos a la pell

Tenia a la pell marques de cada moment feliç que havia viscut.
També tenia gravats cadascuns dels patiments que li havien tocat.

Però quan algú li oferia alguna estúpida crema antiarrugues -rejovenidores ara en diuen...-, ella sempre es posava a riure. Llavors encara li ressaltaven més cadascun dels solcs que tenia a la cara. En aquest just moment era quan a l'infeliç que li havia intentat vendre una cosa tan poc important, li saltaven els colors.

I és que aquelles muntanyetes que li creixien a la cara cada vegada que gesticulava li donaven una personalitat increible. Sabies només mirar-la que havia viscut moments de tots colors. No podies fer més que admirar-la... i esperar ser com ella algun dia...



I si en aquesta societat no ens fixèssim tant en viure depressa i de joves... si aprenguèssim a viure bé... envellint quan toca, gaudint de l'experiència, acumulant a les butxaques records... descobriríem que la felicitat no s'emmagatzema als bancs, ni a les perfumeries, ni en els pots de iogurts desnatats...

...entendríem com ella, que són les vivències les que ens fan persones, i que la felicitat es construeix a mesura que anem muntant el nostre propi trencaclosques.