Diari d'una metamorfosi

Dia 1 d'agost de 2009: Avui és el segon dia que escric el meu diari. M'estic adonant que és molt interessant i útil per desfogar els meus pensaments i les meves emocions.
Estimat diari, no et creuràs el què m'ha passat! Aquest matí, quan m'he llevat, m'he dirigit-com habitualment-al lavabo per mullar-me la cara. Però quan m'he observat al mirall, hi he vist a una altra persona! Era un home gran, baix, amb el rostre ple d'arrugues i una barba que m'arribava al pit. Llavors m'he adonat que la meva esquena no es mantenia recta, i que caminava encorvat, amb força dificultats. De fet, anava força lent, ja que no podia estirar gaire les cames per fer les passes més llargues.
M'he preguntat si allò era un somni, i he sentit un dolor intens quan m'he pessigat el braç. "Així que no somio"-he pensat, estranyat. Després he baixat a la cuina, on no hi havia ningú, com ja m'imaginava. La meva dona sempre marxa una hora abans que jo. Sobre la taula, hi he trobat una nota: "Avui vindré més aviat. Espera'm a casa a les dues del migdia". Aquella notícia m'esgarrifava. Com li explicaria, que m'havia llevat transformat en un ancià?
Però, a part del tema de la meva dona, també hi havia la feina. I si arribava a la feina i em jubilaven només de veure el meu canvi? Malgrat tot, havia d'intentar-ho; així que he esmorzat, m'he dutxat i vestit-la roba em quedava un pèl gran-, i he descargolat el pal de la fregona per ajudar-me a caminar amb una mica més de seguretat i rapidesa.
Quan he travessat la porta i l'he tancat darrere meu, la vista se m'ha ennuvolat uns segons a causa de l'impacte dels rajos del Sol. Creia que, al cap d'uns segons, tornaria a veure-hi a la perfecció; però la vista s'ha mantingut borrosa i, encara que veia les cares de la gent, no podia llegir els anuncis publicitaris dels carrers. Frustrantment més lent que de costum, he travessat els sis carrers que em separen de l'oficina, i he entrat finalment a aquesta deixant que la porta es tanqués sorollosament a la meva esquena. De sobte, tothom qui estava treballant a l'oficina, ha dirigit la seva atenció en mi, i m'he sentit incòmodament observat. La Raquel, la meva secretària, s'ha acostat a mi amb un somriure que no he reconegut com l'habitual, i m'ha fet dos petons per saludar-me-cosa que no fa mai amb ningú que no sigui un proveïdor o un nou conegut.
-Bon dia, senyor.-Ha obert una llibreta i un bolígraf per tal d'anotar alguna cosa.-És vostè d'una empresa proveïdora o el familiar d'algú, o...?
He endevinat per la seva expressió la seva desconfiança en les dues possibilitats.
Jo no sabia què respondre, doncs en realitat jo era el cap de l'empresa que m'estava atenent. Els ulls dels altres treballadors seguien escrutant-me, com si busquéssin en mi alguna familiaritat que no aconseguien trobar. He mirat de disimular el meu dubte i, a continuació he contestat:
-Sóc un...familiar del director.-Una esgarrifança m'ha travessat tot el cos quan he parlat, ja que la veu que he sentit no coïncidia amb la que jo recordava tenir. Era una veu greu i aspra, encara que conservava certa similitud amb la meva.
La noia també ha semblat estranyar-se per algun motiu.
-El conec?
-No.-He respòs bruscament, gairebé cridant. Després d'una breu pausa, he repetit amb més tranquilitat:-No. Sòc un parent llunyà. De...França.-He afegit improvisadament, penedint-me a l'instant d'haver-ho fet.
La Raquel encara s'ha sorprès més. Llavors ha repetit lentament el nom del país amb un to perplex. Els seus ulls eren tan oberts que gairebé no podia veure'n les parpelles.
-Doncs...És curiós.-Ha dit.-Precisament hauria d'haver arribat fa un quart d'hora, que és quan obrim l'oficina. Però encara no s'ha presentat. El busca per alguna raó en concret, o és per temes personals.
Havia d'estar segur del que volia dir, ja que podia fer servir la situació per descobrir més coses sobre...mi mateix, i solucionar el problema de no poder treballar. Podia dir que algú a la meva família havia mort i que era urgent que em substituís perquè jo pogués anar a l'enterrament; però no tindria sentit, ja que se suposava que jo no coneixia els detalls d'aquella feina i, a més, si s'havia mort algú de la meva familia, jo també hauria d'anar a l'enterrament. De seguida he descartat la primera opció. Després he pensat que podia dir que el director-o sigui jo-estava molt malalt i que només havia vingut a avisar d'això. Però, lògicament, també he descartat aquesta opció, ja que no tenia sentit que algú viatgés des de França per dir una cosa així, doncs el propi director podia utilitzar el telèfon per avisar.
Les idees se m'estaven acabant i la Raquel s'estava impacientant, quan se m'ha ocorregut la més sensata de les opcions.
-Senyoreta. Vinc a informar l'empresa de la mort del seu director: Francesc Casas. He hagut de viatjar des de França ja que l'enterrament es durà a terme aquí i no té cap familiar a Catalunya. Així que els de França hem vingut a donar suport a la seva dona en tot això.
He pogut veure com la jove secretària deixava caure la mandíbula inferior de cop, fins que la seva boca ja no podia obrir-se més.
-Què...què...què...?
Com que no entenia el que intentava preguntar, li he dit:
-Què, què?
Després de fer una pausa, segurament per organitzar les paraules que diria a continuació, ha preguntat, molt nerviosa:
-Què ha passat, exactament?
Li he dit que havia patit un atac de cor per causes encara desconegudes, i que m'havien trobat al llit, en la mateixa posició en què m'havia adormit. De seguida m'ha donat el pèsam i tots els empleats han fet el mateix. Llavors, he demanat d'entrar al despatx a buscar les coses del director-és a dir, jo-, i m'hi he tancat amb llisquet.
Aprofitant el fet que estava sol, he començat a fer voltes a l'escriptori amb les mans al cap. Com havia pogut fingir la meva pròpia mort? Què passaria si no tornava a recuperar el meu cos?
Però encara conservava l'esperança de tornar a la normalitat en aquells moments, allà al despatx, mentre caminava, i així tot hauria quedat com un ensurt. Segurament els diria que els havia gastat una broma, disfressant-me d'ancià. No s'ho prendrien gens bé, però preferia tenir els treballadors ensenyant els morros durant un mes abans que perdre la meva feina i ser substituït per algú altre. Què podia fer? En realitat, no tenia la intenció d'endur-me les meves coses del despatx.
Amb la intenció de veure si encara disposava d'una mica de temps per pensar com actuar, m'he acostat a la porta i m'he posat de puntetes per mirar, a través del vidre de la part superior d'aquesta, la resta de l'oficina. M'he adonat que tothom havia tornat a la seva feina, i que la Raquel anotava alguna cosa a la seva llibreta. Després, però, ha extret de la seva butxaca un mòbil i ha teclejat un número. A continuació s'ha acostat el telèfon a l'orella i ha començat a parlar. He pogut sentir el que deia, ja que la vella porta de fusta deixava passar el so gairebé com si estés oberta.
-Hola, Gemma.-M'he sobresaltat en sentir el nom de la meva dona-Sí, ens han comunicat allò del seu marit...Doncs la seva defunció, què, sinó, dona? Com que no sabia...? Ai, Déu meu...! Sí, ens ho ha comunicat un familiar seu...Sí, diu que ve de França. Encara és a l'oficina. Al despatx del seu marit...Certament, serà millor, així aclariran les coses en persona...Fins ara.
I ha penjat.
Tenia la cara plena d'una suor molt freda i respirava agitadament. Què podia fer, ara? Com podia saber que la reacció de la secretària seria trucar-la? No podia aclarir com li explicaria tot a la Gemma, així que he continuat fent voltes al voltant de l'escriptori per tal de tenir una idea brillant. Però la meva dona ha sigut molt més ràpida del que creia que seria, i ha arribat quan ni tan sols tenia ni idea del que podria utilitzar com a excusa, excepte l'estúpida solució de dir la veritat.
Sense tenir temps a pensar res més, he vist com ella entrava i com la secretària, sigilosament, li assenyalava amb el dit índex el meu despatx. Aterroritzat, he vist la meva dona acostar-se a mi amb llàgrimes als ulls i les celles arronsades.
-Obri la porta! Em sent...qui sigui? Obri la porta i explíqui'm d'una vegada el que ha passat al meu marit! És veritat que és mort?
Sentia com la porta vibrava a la meva esquena, algun dels cops que la Gemma ha fet a aquesta, m'ha obligat a reprimir algun petit crit de dolor. Recolzat a la fusta de la vella porta, jo intentava meditar i trobar una solució. Però qui pot meditar si és el protagonista d'un gran enrenou? Així que no he tingut més remei que obrir la porta lentament i dir la veritat.
Està clar que no m'ha cregut, i els treballadors de l'empresa tampoc. I, prenent-me per boig, m'han fet recollir per la policía. Dos agents m'han conduït-hauria de dir arrastrat-a comissaria, i m'han començat a fer tota mena de preguntes sobre la meva identitat i la meva relació amb Francesc Casas. Els he respós amb la veritat, però com és obvi no m'han cregut i m'han deixat per impossible. He sentit com trucaven algú perquè se m'endugués a un hospital, però encara no ha arribat.

Dia 2 d'agost de 2009: Fa pocs minuts, una infermera m'ha dut el diari, com li havia demanat, i he llegit una notícia a la portada: "Nou cas de la desaparició de Francesc Casas(35 anys, casat, director d'una empresa gironina), estretament relacionat amb un incident que es va produïr ahir al matí al despatx de Francesc, d'un home que afirmava ser el senyor Casas i que s'havia transformat misteriosament en un ancià. Ningú ha reconegut encara l'home, però els Mossos estan investigant profundament el cas, convençuts que trobaran una resposta molt aviat".
Ara, segueixo tancat a l'habitació, sense saber com convèncer ningú de qui sóc realment. Sento que els ossos em responen cada cop menys, i cada cop tinc menys força al canell per seguir escrivint. Així que, si no hi ha novetats, no
continuaré el meu diari, que només he escrit durant tres dies.