Diari d'un quark.

Un relat de: Fionn

10-43 segons abans de la veu.

Un espai totalment uniforme. Una extensió erma de qualsevol tipus de forma geomètrica, de qualsevol vibració vital. De sobte els meus germans agrupats com a diferents elements es van disposant de forma ordenada i tota aquesta filera de bilions i bilions de petits maons de creació respon a la fi última del pla que els ha portat a un únic punt sobre la blancor infinita que ens envolta. S'escolta una veu: "Pols d'estrelles. Sereu tots fills de les estrelles..."

Big Bang.

Som en un punt sense mesura. Sense densitat, o més ben dit, amb densitat infinita... en aquest lloc s'apleguen els moments que han estat i els que han de ser... Bé, de fet crec que en aquest lloc la paraula "moment" no te cap valor.

10-43 segons després del Big Bang.

La energia més gran de la que mai he format part s'ha posat en moviment. Hem començat un viatge com a part d'una maquinaria que donarà forma a les estrelles...

10-35 segons després del Big Bang.

No se que ha passat. Només hi havia llum, però al mateix temps obscuritat absoluta. No se com explicar-ho, només sé que tenia la sensació de formar part d'un miracle. Tinc milions i milions de germans, o potser més. Només soc conscient que he començat un viatge a una velocitat inimaginable.

10-24 segons després del Big Bang.

Energia. És energia. Ens envolta, ens fa moure, està a tot arreu, potser nosaltres som això. Sento la irresistible atracció cap a altres com jo, però aquesta energia sobre la qual surem con si fóssim res més que una mena de insignificant plàncton en un incandescent oceà de flames, no ens permet apropar-nos a ningú. Sembla una broma macabra formar part d'una congregació tan extraordinària i sentir-te totalment sol sabent que no tens la possibilitat de apropar-te al somni que dona forma a la teva existència.

10-10 segons després del Big Bang.

Però espereu. S'està refredant. El viatge comença a aturar-se i la energia ja no ens fa moure en aquell frenètic ball que ens impedia apropar-nos. Ara si, una força invisible ens fa unir... som els maons de la vida, protons i neutrons.

1 segon de vida.

Sembla que faci una eternitat que hem nascut i el viatge acaba de començar. El temps ja te una forma, una forma que s'enllaça de forma magistral i màgica a l'espai. Darrera d'això hi ha un arquitecte ple de bellesa.

300.000 anys de vida.
Algunes partícules de la incandescent sopa del principi, les quals vibraven a moltes velocitats diferents ara ho fan molt lentament. Son fotons i, ara per ara, no donaran llum a aquesta nostra solitud. Han aparegut electrons, que juntament amb protons i neutrons han creat quelcom més complex, però encara buit de tot significat. Pols, només pols...

10 milions d'anys.

Pols d'estrelles... Recordo aquella frase mentre soc testimoni d'un veritable miracle: les partícules d'aquest buit informe es veuen atretes unes cap a les altres. Comença un ball fantasmagòric, ja fa temps que la llum va decidir donar els colors i es formen els primers núvols del blau més preciós que hagi vist la creació. Els primers núvols d'hidrogen.

1000 milions d'anys.

Giren i giren. El pes dels núvols els fa agafar formes capritxoses, unes més ovalades, d'altres més arrodonides, però també n'hi ha que no han trobat la seva forma. De qualsevol manera, el pes dels núvols és molt gran, es pot veure com es desprenen petits bocins d'aquell cotó blau i comencen a col·lapsar sobre si mateixes. Pols d'estrelles...

Es posa en marxa la maquinària de la vida.

Soc arrastrat. Jo formava part d'un núvol d'hidrogen i estem sent tots atrets cap a un indefinit nucli. Comencem a xocar uns amb altres, els cops son violentíssims i d'ells es genera un àtom d'heli i llum. Infinita llum... Torno la vista deu mil anys enrere i el que veig m'omple d'una joia només comparable a la que sentia quan era a dins de la sopa incandescent: El cel està ple d'estrelles!*

5.000 milions d'anys. Mort d'una estrella.

S'han acabat els àtoms d'hidrogen. Tots som heli i l'estrella necessita més combustible. Els àtoms segueixen la seva reacció en cadena, però els resultats donen formes totalment diferents: carboni, vanadi, crom... una llarga llista fins que, a la fi, la unió de tots dona com a resultat ferro. L'estrella no el pot assimilar, pesa massa i comença a engolir-se a si mateixa. Això està passant a milions d'estrelles i es pot endevinar, en la bellesa de l'etapa final de l'estrella formes infinites de vida, pensaments, noves estrelles que tindran la seva oportunitat de fer transmutar el univers en una papallona d'ales pintades amb tots els colors de la creació. L'estrella ha mort i la seva explosió ens fa viatjar de nou, es divisa una galàxia jove i mentre ens apropem, la gravetat ens atreu de nou. El fred del buit congela el hidrogen i l'heli del que formem part. El cúmul obert de les Plèiades, Andromeda, la nebulosa Cap de caball i la de l'Àliga ja son veteranes del univers, que tornen a contemplar l'espectacle del naixement dels peregrins del cel: els cometes.

Terra i vida.

Una estrella més, una galàxia més. És jove, bullent de vida com tot ésser jove. Planetes. Molts, moltíssims, encara que no tots acabaran per formar-se i acabaran destruïts o engolits per la implacable gravetat de cossos més densos i pesants. Els diversos camps gravitatoris ens han llençat com una bala de canó en la trajectòria d'un planeta que demana a crits en seu lloc en el tron del miracle de la vida. Necessita aigua, i nosaltres la portem. El xoc es brutal, i ràpidament es fa una foscor espessa, pudent de sofre i poc esperançadora. La llum s'apaga a la Terra.

Estimat diari.

No se que passarà. No sé si tornarem al punt on vaig sentir la veu o si viatjarem per sempre més. No se si el temps s'acabarà mai, si es menjarà a tots qui el creuen dominar i entendre o si es convertirà per fi en el passadís a altres miracles com el qual has estat testimoni. He estat oxigen al primer foc, proteïna a la primera sinapsi d'un cervell pensant, àtom d'una roca calcària a la primera màquina i silici a la primera arma. Vaig estar quan es va lliurar la primera feromona i quan la primera gota de sang va deixar de circular, he estat molècula al primer cordó umbilical... Fins i tot he conegut les primeres gotes de tinta i els primers pergamins, he vist àtoms de tempesta, àtoms de borrasca i de metalls líquids. He vist com el ferro s'enfonsava a la carn durant segles i com el foc posava fi a moltes vides. He estat als iris de molts ulls i per això et dic, estimat diari, que mai he vist un àtom que em digués que era d'amor, mai n'he vist un de valor ni de lleialtat, ni de passió ni de generositat... Per això, estimat diari, per que no se per que utilitzo la paraula "estimar" encara que sigui la única apropiada per descriure a qui ha estat amb tu des del principi, et dic: el camí que queda és llarg fins a poder entendre que, potser, no tot està format per la matèria que coneixem. Potser matèria i energia no és l'únic i la llum ens ho amaga. O ens ho mostra cada dia i no volem mirar...

15.000 milions d'anys: fills de les estrelles.

Paper, una fulla de paper. Una immensitat per a una partícula elemental. De sobte veig con una columna gegantina, acabada en una punta rodona banyada en una mena de líquid blau i comença a descriure una trajectòria curvilínia. El conec, he estat a la seva habitació fa molt temps, com una fulla del seu diari, esperant el moment de recollir els seus pensaments. Ell escriu, com jo ho he fet, tot el que ha aprés avui en el seu particular univers, com a estudiant d'astrofísica...

De sobte, els meus germans agrupats com a diferents elements es van disposant de forma ordenada i tota aquesta filera de bilions i bilions de petits maons de creació respon a la fi última del pla que els ha portat a un únic punt sobre la blancor infinita que ens envolta. I escolto la veu: "Pols d'estrelles. Som tots fills de les estrelles..."

*[..."És un túnel continua per sempre i... oh Deu meu! És ple d'estrelles!...] Dave Bowman caient per la porta a les estrelles a ‘2001: una odissea a l'espai', Arthur C. Clarke."



Comentaris

  • el quark viatger (up & down)[Ofensiu]
    qwark | 29-01-2006

    La història de l'univers, la seva grandesa i la seva bellesa són immenses. És fàcil arribar a sentir fascinació per la llum dels objectes siderals que podem veure, malgrat siguin a grans distàncies. L'astronomia és una ciència estimulant, que combina la bellesa de les formes i les lleis de l'Univers amb el misteri excitant de les grans preguntes.

    T'he de confessar que he intentat molts cops escriure sobre el tema, amb enfocs molt similars al del teu relat. La major part de les vegades m'ofego en la mediocritat de no saber copsar més que una petita part de les sensacions de fascinació que m'impulsen a escriure.

    Com algú que et comenta més a baix, jo també m'he posat algun cop en la pell d'un àtom, o d'un quark...

  • color i música...[Ofensiu]
    Mon Pons | 06-07-2005

    He trobat molt interessant aquest relat, amb una dissecció i dissertació que considero de prosa poètica-científica. Enhorabona!
    Hi va haver un temps que m'agradava estudiar la física moderna que es recolza en la relativitat i en la mecànica quàntica (=electrodinàmica quàntica). Vaig descobrir, i si m'erro em rectifiques, que els quarts -a part del seu diari "particular"- tenen unes propietats curioses: sabor i color! Els colors són: vermell, verd i blau. En canvi, el neutró i el protó són blancs. També he sentit a dir que podem escoltar-los-hi música...
    Vaig trobar, també, la "recepte" per "fabricar" un neutró i un protó! I el resultat em va meravellar:
    2 quarks u (dalt) + 1 quarks d (baix) = protó
    2 quarks d (baix) + 1 quark u (dalt) = neutró

    Però qui va dir que l'observació "és com una poda d'un arbre d'històries ramificades?
    I que: en una bifurcació concreta, només es preserva una de les branques?

    Bé, no vull enrotllar-me més, disculpa si el que dic són bajanades. Sabem que la mecànica quàntica no és determinista, les lleis de la física són quàntiques que només pot predir probabilitats.

    Per acabar: aquest diari quàntic té color i música celestial.

    Et seguiré llegint.

  • Cercant el principi i la fi[Ofensiu]
    Carles Malet | 17-06-2005 | Valoració: 10

    Hola Fionn!

    Ben lograt! A la recerca del sentit de l'univers i la vida des de la perspèctiva d'una particula subatòmica immortal

    Quan m'agafa la vena trascendent, en solitud, jo també m'imagino de vegades com una part de l'univers, que accidentalment ara te forma humana. Quan vaig tenir la meva primera filla i la vaig agafar en braços, li vaig dir també a cau d'orella que estava feta de pols d'estrelles. Encara m'agrada dir-li ara de tant en quant.

    Salutacions i força inspiració!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: