Diari d'un atemptat

DIARI D'UN ATEMPTAT

Estava atabalat, si no arribava a l'estació a l'hora perdria el tren, no em podia permetre arribar tard a la feina un cop més…. Vaig afanyar-me tant com vaig poder . En arribar gairebé caic a l'andana . Per fi, vaig poder aturar-me una mica ,reflexionar…. Potser el tren no aniria gaire ple i amb una mica de sort podia asseure'm. Estava molt cansat i només pensar quina jornada m'esperava em deprimia . No sé perquè, però no era el meu millor dia de la setmana . Des que m'havia llevat que tenia un nus a la gola. A la meva àvia també li passava just quan tenia un mal pressentiment. En aquestes coses no fallava, era com si totes les coses dolentes passesin pel seu nus. Jo la considerava en aquests aspectes com una bruixa.... A vegades em feien una mica de por els seus maldecaps amb la gola…..
Va arribar el tren i a l'hora de pujar gairebé ensopego amb l'esglaó automàtic. Només entrar-hi vaig poder detectar una multitud considerable que em feia fugir del cap la idea d'asseure'm. Entre aquesta gentada matinera vaig veure que hi havia, mares amb el seus fills (possiblement per portar-los a l'escola), marginats , homes vestits d'uniforme, monges, tot tipus de persones amb gustos i d'edats diferents. D'entre aquesta gent em va cridar l'atenció una noia del meu costat que jugava amb la seva filla. Em va fer una mica d'enveja, potser perquè jo no tenia fills i sentia la necessitat d'un però que per les circumstancies de la vida i el treball no era el meu millor moment. De sobte la nena petita em va mirar i va somriure , jo li vaig girar i al cap d'una estona ja ens havíem fet amics , "pròxima parada : Atocha". Vaig arribar a la conclusió que només em quedaven dues parades per arribar a les oficines del meu treball…Vaig obrir els ulls . No sabia què havia passat. Em feia mal la cama , vaig mirar i em vaig trobar amb una imatge espantosa: no tenia cama , estava tot ple de sang i ferides d' un vermell molt intens. Vaig sentir com s'obrien les portes del vagó. Hi havia molt de fum, gairebé no es distingia res . Vaig deduir que el tren havia sofert un accident molt greu , i jo impotent i desconcertat em vaig a posar a cridar auxili. Se'm va apropar un noi que anava molt estressat i que portava un retolador permanent de color vermell a la mà , va fer un crit a altres persones de fora del vagó perquè entressin. Em volia treure d'allà .Em va agafar poc a poc intentant moure'm el menys possible. Vaig descobrir un munt de llàgrimes que brollaven dels seus ulls. De sobte em vaig recordar de la nena i la vaig buscar desesperadament. La vaig trobar amb la mirada justament a uns 5 metres d'on jo estava aclapat moribund, sanguinolent. Vaig suplicar al noi que abans de fer-me res que tragués la nena , que encara li quedava molt per viure i així ho va fer, un grup de voluntaris i metges estava esperant fora del vagó. Se la van emportar ràpidament cap un hospital. Mentrestant a mi semen' anava el cap , veia molta sang …, tot el meu voltant era ple de gent morta, d'escombraries, cables, peces del vagó, de crits , crits i més crits que se'm ficaven al cap com una bala al cor . Notava una pèrdua de sonoritat, possiblement per l'explosió. Va tornar l'home del retolador vermell i em va treure d'allà. El sentia dient que havia perdut molta sang. Mirava al meu voltant , tot crits , tot morts , tot sang. Semblava la guerra. L'últim que vaig veure era una llum blanca que s'anava fent cada vegada més gran. El soroll sen'anava , on era la meva vida?
Quan vaig despertar estava en una habitació plena de flors , era una habitació d'un hospital. Vaig mirar-me la cama, però estava tapada amb els llençols. El dolor havia cessat. Van picar a la porta i va entrar una infermera que es va sorprendre en veure'm despert. Llavors em va dir que ara venia amb un psicòleg per explicar-me el que havia succeït. Immediatament va entrar amb un home d'aspecte molt familiar, es va seure al meu costat i em va preguntar si me'n recordava d'alguna cosa. Jo li vaig afirmar amb un moviment del cap. Ell em va dir que no feia falta que liho expliqués, si jo no volia , que ho entenia. Li vaig dir que no tenia cap problema a explicar-li. Després d'una hora seguida parlant amb ell i responent les seves preguntes li vaig preguntar que era el que de debò havia ocorregut i em va dir : - Has estat un del milers ferits i víctimes que han sofert l'atemptat terrorista de l'11 de març de 2004. Em vaig quedar molt perplex.
Durant la nit només somiava amb desgràcies, i em despertava xop de suor.
Els dies al hospital se'm feien eterns , excepte l'estona de visita de familiars que era l'únic moment que de debò gaudia de la meva estada a l'hospital. Enllà, molta gent es trobava en la mateixa situació que jo.
Una tarda, assegut al llit vaig mirar per la finestra , Madrid em mostrava la seva cara més tendra, deleitant-me amb una posta de sol excel·lent. Mirant la posta de sol em vaig recordar de la nena del tren i des de aleshores no vaig poder treure-me-la del cap. M'havia arribat la informació per una infermera que la seva mare havia mort.
Després d'uns mesos al hospital i ja totalment recuperat em van posar una cama ortopèdica que gairebé semblava de debò. Després d'un temps de rehabilitació i exercici continu vaig poder sortir de l'hospital. Respirar l'aire fresc em va envair els pulmons i em vaig sentir amb mes ganes de viure que mai. En el temps que havia passat a l'hospital havia pres una decisió: aniria a buscar la nena. Després de recórrer molts hospitals i haver preguntat, insistit i buscat desesperadament vaig trobar la nena . Si més no la seva fitxa d'estada en un hospital. Després de seguir buscant fins a descobrir que a la nena la tenia una associació de nens orfes de Madrid . La vaig anar a buscar . Quan em va veure em va tornar a somriure i em va abraçar. En aquell precís moment vaig saber que aquesta nena m'havia calat molt fons dins del cor i que són aquelles petites coses de la vida que a vegades no hi donem importància les que et marquen un camí a seguir , com un somriure….



En memòria de les víctimes del atemptat de l'11 de Març.



< gilby >