Diari de Fàtima

Hola. Em dic Fátima. Tinc tretze anys i acabo de marxar del meu país. El meu pare, allà, no trobava feina; i no teníem diners per a comprar menjar ni vestits. Un cosí del meu pare li ha trobat feina a Espanya. És un treball dur: recollir fruita a Lleida a canvi de molt pocs diners; però el meu pare ens estima molt i està disposat a fer el que calgui per a nosaltres. Encara no us he dit que tinc un germà de vuit anys, en Mohamed; i un altre d'un any, que es diu Omar.

Hola. Avui he arribat a Lleida. Bé, no és ben bé Lleida; és un poble que es diu Arbeca; i als voltants del poble hi ha moltes oliveres. S'assembla una mica al meu país: el Marroc. És una terra bonica, que dóna fruits abundants si es treballa amb esforç. La gent, en general és molt seriosa; quan ens creuem, pel carrer, amb algun home o alguna dona, molt sovint ens miren fix als ulls, i semblen mormolejar darrere nostre. Ens hem instal·lat a un pis molt petit dels afores del poble.
De nit, tinc por. Enmig de la foscor s'hi distingeixen llums de colors freds. Vivim al costat de l'autovia i sentim molt de soroll.
A fora, hi ha un món estrany per a mi; gent que parla una llengua que encara no entenc, i que no semblen estimar-nos gaire. La mare plora molt. El pare està nerviós perquè no sap si la feina li durarà gaire temps. També té por perquè hi ha gent que ens vol fer fora i d'altres que si ens veuen pel carrer ens menyspreen.

Hola. Avui he anat per primera vegada a l'escola. Els meus companys de classe semblen molt simpàtics, de seguida s'han posat a xerrar amb mi. Els professors també són molt acollidors. M'han dit que si m'esforço, podré estudiar i arribar a preparar-me per a qualsevol feina. He fet una amiga que es diu Meritxell. La Meritxell porta una mena d'arracada al melic que es diu piercing. Diu que a la seva mare no li agrada gens, però que cadascú ha d'anar com vulgui.

Hola. Avui estic molt trista. Fa tres mesos que vaig començar l'escola, i la Meritxell ja no vol saber res de mi. Diu que ella té els seus propis amics, i que jo no sóc del mateix estil que ells. Jo penso, però, que és a causa del meu mocador. Fa dues setmanes que vinc a l'escola amb un mocador al cap, a causa de la meva cultura. No ho entenc. Ella pot portar un piercing perquè diu que cadascú ha d'anar com vulgui, i jo no puc portar un mocador. La Meritxell ha començat a riure's de mi i a menysprear la meva gent. Diu que fem pudor, que els homes miren les dones, que són masclistes, que els estem robant el país. Jo no he robat res a ningú. El meu país és molt pobre, i, no fa massa anys, els espanyols el van ocupar i se'n van aprofitar tant com van poder; potser per això no ha pogut encara sortir de la pobresa. A més, els avis de la Meritxell també van venir de fora, fa uns seixanta anys, tal com jo he fet. Ho sé perquè ella m'ho va dir.
La Meritxell parla el castellà perquè la seva família va venir de fora. I ara que vinc jo, també de fora, m'arracona i em nega l'amistat. Tenir la pell més fosca no vol dir anar més brut. A la meva cultura, sí que hi ha gent que va bruta, però també n'hi ha que va neta. I d'espanyols bruts, també n'hi ha. El Coran, que és la nostra Bíblia, té un munt de normes higièniques que ens expliquen com rentar-nos, com menjar, com cobrir totes les necessitats bàsiques de la manera més neta. També és veritat que al meu país hi ha molt poca aigua; i aquí, en canvi, de vegades la llencen; o la fan servir per a regar camps de golf.
Potser els homes de la meva cultura miren molt les noies, però també ho fan els catalans i els andalusos. De vegades, quan vaig a l'institut, em fa vergonya de passar per davant d'una obra perquè els paletes em diuen coses, i són espanyols.
A les dones de la meva cultura ens agrada d'anar tapades, és la nostra manera de viure, els nostres costums. Segurament, quan portem més temps aquí, les anirem canviant; però no és senzill canviar-les de cop. A espanya, les dones també es tapen; no tant com nosaltres, però també es tapen. Tinc una altra companya de classe, que es diu Ona. La família de l'Ona pertanyen a una agrupació que es diu "naturista" i quan van a la platja no fan servir banyador, no els cal. Estic segura que la majoria d'homes i dones espanyols trigarien un temps a adaptar-se si haguessin d'anar a viure a un país naturista. Segur que s'adaptarien, però els costaria un temps
Diuen que en el meu país els homes tracten molt malament les dones; però m'han dit que aquí, a Espanya, fa pocs anys, això també passava, que les dones no podien treballar fora de casa, ni portar minifaldilla; i que uns quants anys abans no podien ni votar; i que si volien sortir del país necessitaven el permís del seu marit. Potser si el meu país tingués més riquesa la gent podria canviar els costums dolents per d'altres de més bons, tal com ha passat a Espanya.
D'altra banda, aquí, a Europa, també tenen coses negatives que nosaltres no tenim. Els espanyols, en general, tracten molt malament els avis. Alguns els tanquen a residències i no els van mai a veure. Les famílies, a Espanya, de vegades ni es coneixen. Penso que totes les cultures tenim aspectes bons i aspectes dolents. Crec que seria bo que aprenguéssim els uns dels altres.

Avui estic contenta. L'Ona m'ha dit que serà la meva amiga, que no estaré sola. Ella, i uns quants companys més, estan amb mi, són genials. A Catalunya i a Europa també hi ha persones humanes que no es deixen influir per algunes frases que diuen alguns adults. L'Ona i els seus amics m'han conegut i s'han adonat que en el fons tots som iguals.