Diari de 80 anys

Hi havia una vegada, una àvia anomenada Helena i que tenia vuitanta anys. De petita sempre va voler tenir un diari. La seva néta li va regalar un.

De seguida va començar a escriure tot el que li havia passat: va explicar tot el que li van regalar quan va néixer: joguines, roba, llibres…

Explicava que als cinc anys amagava pedres de la terrassa darrera del sofà de casa. Es va posar en un embolic quan la seva mare es va donar compte!

Després, als set anys, va tenir lloc el que per a ella representaria una història meravellosa: L’arribada d’un llibre nou a la seva escola.

El llibre nou tenia les pàgines en blanc, va pensar que seria per dibuixar. Tots els seus companys de classe i ella inclosa, van fer els seus auto retrats. Al dia següent els dibuixos no hi eren, estaven substituïts per paraules que representaven els dibuixos que havien fet. Si havies dibuixat a una persona molt baixeta, doncs et sortia la paraula patufet. Si havies dibuixat a una persona grassa, et sortia la paraula cigronet. I així amb tots els autoretrats…

Aquell llibre també podia absorbir títols dels contes que havien llegit a classe.

Un dia l’Helena estava fullejant el llibre màgic i va veure que alguna cosa s’escrivia sola. Deia:

—L’any que ve mira sota una rajola del vestidor de l’escola.

Es va quedar sorpresa i encuriosida! I va desitjar complir ràpidament vuit anys per poder mirar sota la rajola.

***

L’àvia cada cop que escrivia es posava més malalta.

***

Al complir vuit anys va mirar sota les rajoles del vestidor però cap resultat! No va trobar cap missatge. De cop, una rajola a la paret, li va cridar l’atenció:

—Que estrany —va pensar—. Es pot bellugar.

La va girar i va veure una nota escrita. La va llegir i deia:

—Hola, som els nens del passat, si has trobat aquest nota vés a l’ultima classe de la torre mar. PISTA! Fixa’t en una cosa verda.

La classe, era la de llenguatge musical. Feia temps que ningú hi anava, ja que havien fet una sala insonoritzada de luxe...

Quan l’Helena va entrar a l’antiga classe de llenguatge musical, va veure tambors trencats, pianos sense tecles, trompetes partides per la meitat... i a més tot era fosc i ple de pols i teranyines, però, alguna cosa de color verd li donava llum a la classe. Era una pissarra de color verd fort on també estava escrit el mateix missatge de la nota:

—Hola, som els nens del passat, si has trobat aquest nota vés a l’ultima classe de la torre mar. PISTA! L’estàs veient.

Va tocar la pissarra i amb el contacte dels seus dits aquell verd tan brillant va començar a tornar-se pàl•lid, pàl•lid, pàl•lid, pàl•lid...

***

—piiiiiiiiip... —va sonar el monitor de l’hospital.

L’Helena va morir.

La seva néta, la Laura, estava molt trista i es va quedar amb el seu diari. Al final va veure una nota que s’escrivia sola al diari de la seva àvia, la va comparar i... era la mateixa que havia trobat l’Helena
darrera de la rajola quan tenia vuit anys! També va veure que s’anava formant un segell que hi deia:

Escola Oriol Martorell, llibre nou per fer dibuixos.

Ara se n’adonava! Aquest llibre és el que l’àvia Helena deia que era per fer dibuixos i aquell llibre, abans, era un llibre de por.

Si tens vuitanta anys no escriguis ni dibuixis res en un llibre en blanc...