Diari d'Àfrica

Un relat de: freya
Quan surt el sol de darrere el mont Wulluag no és com a casa nostra. A l'Àfrica tot és extrem, els balls, els colors, les olors, el clima, sobretot el clima. Quan surt el sol, deia, és com si algú hagués obert la porta d'un forn, com si Lucífer estès fent neteja de l'infern i s'hagués deixat la porta oberta perquè s'eixugués el terra.
L'Asabi és un jove que té molt clar que ningú t'omple el plat si tu no t'escarrasses una mica. De sempre ha estat una persona espavilada, una part per genètica i una altra per necessitat.
A casa seva en son disset, entre germans, tiets, cosins, avis... uns per una raó, d'altres per una altra, però només entren quatre sous a casa i tres són de subsistència.
El pare d'Asabi és funcionari, guarda d'una reserva d'animals concretament. Hi ha molts mesos que cobra en diners, no en bescanvi com la majoria de treballadors que els envolten.

L'Asabi és, el que aquí coneixem, com un emprenedor. Un "tio" espavilat, que li posa preu, a coses que abans eren gratuïtes, per tal d'engreixar el sistema econòmic mundial.
Per res del món voldria deixar el seu país, la seva terra, aquella que sempre li havia donat el que necessitava abans que ho hagués de menester, aquella que és tan envejada per veïns i no veïns, que volen les seves pedres i els seus sucs dels quals és tan rica.
Una colla d'amics, li van darrere, fa temps, per fugir cap a Europa.
Allà sí que viuen bé!
D'acord, no tenen pedres valuoses ni sucs d'aquests que la gent es mata per tenir, però un cop usurpats als països que en tenen, crea'n la tecnologia necessària per fer-ne moneda de canvi a tot el món.
Allà sí que viuen bé!
Aquí, és anar fent. Encara recorda quan era petit... La seva gent s'alimenta, majoritàriament, de verdures però no perquè siguin vegetarians no, s'alimenten amb verdures perquè, més o menys, tots tenen hort i la carn és un luxe que no es poden pagar.
Alguns tenen vaques i es prenen les proteïnes que els hi manquen en forma de sang.
Tots hem vist, a reportatges de la televisió, com fan un foradet llançant una fletxa a la jugular del mamífer, per tal que sagni d'una manera controlada, en doll i temps.
Ja de petitet en Asabi considerava això com un acte violent i vexatori pels animals que rebien el cop de fletxa, i va dissenyar, amb nou anyets que tindria, unes aixetes marrons, que sortien a molt bon preu, i que col·locava al coll de les vaques acabades de parir per tal d'evitar el "flechaso" als animalons quan foren més grans.
No va agradar.
La seva família va pledejar, durant uns anys, per treure'n algun profit econòmic, però la idea no va ser del grat del cap de la tribu, i al final va estar un exemple de negoci que no va funcionar.
L'Asabi és tot un emprenedor!
Guaita'l amb nou anyets!
Si senyor!

Encara que, enamorat de la seva terra, íntimament ja veu que el seu país no li donarà la sortida econòmica que el deixi poder viure dels seus invents, ni d'aquest cap privilegiat amb què Al-lhà l'ha obsequiat.
Haurà de marxar.
Europa. Per què no?

Els del país del costat, no sé què els hi ha vingut ara. Unes eleccions trucades han fet contents a uns i revolucionar-se als altres que, naturalment, en són la majoria. S'han armat fortament i van fotent trets a tot el que es mou i si no es mou, també li disparen, per parat.
Diuen que volen conquerir el país veí (o sigui a nosaltres) per expandir la seva democràcia que els hi està permesa pel seu cabdill Nkuwu a Ntinu VIII.
La veritat, els veïns no han tingut mai riqueses com tenim nosaltres, aconsellats i dirigits per alguna potència mundial, farta de comprar-nos aquests materials, que vés a saber perquè els volen, ens desitgen súbdits seus.

L'Asabi i la seva colla, varen decidir que després de dinar anirien d'acampada, que feia temps que no ho feien. A peu, com sempre, van recórrer les planures verdes, les cascades altes del riu les petites que feien les rieres com si estiguessin aprenent per quan fossin grans. Varen veure, al lluny grups d'animals salvatges, conscients com eren de què cada cop havia menys individus als ramats.
No van veure que algú estava reduint l'Àfrica sencera.
A la nit, voltant les guspires que escopia la foguera, varen gaudir d'un cel on no hi faltava cap estrella, on el forat negre que deixava una que marxava, de seguida, era ocupat per una altra que volia ser vista donant la millor resplendor d'ella mateixa en el seu debut celestial.
Malgrat ser un emprenedor, en Asabi no acabava d'entendre com s'aguantaven els estels allà a la volta celestial i els hi explicava, als seus amics, com un gran entès en les distintes forces gravitacionals que feien la feina de subjectar tot allò. Però malgrat saber la teoria, ell no ho entenia.
L'endemà, molt d'hora, ja ho tenien tot recollit i es varen disposar a tornar car volien arribar per treure algun bestiar a pasturar d'aquesta manera, es guanyaven unes monedes que els hi donaven famílies del poblat a qui Al·lhà no havia beneït amb fills mascles que fessin aquesta feina.
Van desfer el camí tornant a passar per les cascades del riu, les petites de les rieres...
De lluny estant, els va estranyar molt un fil gris de fum que semblava sortir del poblet, ho varen atribuir a quatre fulles que un veí cremava, però el fil es va fer braç i el braç es va fer xemeneia i la xemeneia, foc i el foc no és bon senyal de res.
Els últims tres quilòmetres els van fer corrent, els peus anaven donant cops al cul per córrer més i les bosses de plàstic que duien anaven emmoquetant el terra de la sabana, per si, nets i immaculats.
A mesura que s'anaven acostant a casa, s'enfosquia el terra i davant del que havia estat la casa de la família d'en Asabi tot era ple de carn esquarterada, i sang. Aquí un braç, un cap, un altre braç que sabia de la mare per les polseres que li va regalar per l'últim aniversari, piles de carn i records de família. I al racó un cos que encara duia el matxet amb el qual havia volgut defensar la casa i els seus habitants, era el pare sens dubte.
Aquesta fotografia es va repetir a cada casa dels seus amics i a cada casa del poblat.
Quanta ràbia, quant d'odi, quanta Àfrica

No tenia res, ara sí, havia de buscar-se la vida. A Europa? Doncs a Europa.

Entre llàgrimes de dol familiar, els seus tres amics i ell es van plantejar fabricar una patera amb la que travessarien el mar en el seu lloc més estret, però abans haurien d'arribar a aquest país del nord del seu continent des d'on es veia l'entrada a Europa. Una cosina d'un amic, que es va salvar de la massacre va demanar si podia anar amb ells, pobreta, havia quedat sola, inclús el seu promès havia mort. Tenia dotze anyets. El nuvi en tenia cinquanta-vuit.
Una mort providencial?

Avisats com estaven per les notícies d'altres joves que havien fet el viatge abans que ells, intentaven fugir d'aquelles màfies que els hi oferien iot i travessia de luxe per quatre xavos. Només haguera faltat una entrada a Marina d'or (ciudad de vacaciones).
La cosineta de l'amic, tenia una panxa metamorfòsica. Cada dia semblava més grossa que el dia anterior. Potser era un miratge, per acostumar la vista als que els hi faria veure el mar.
El viatge va estar llarg i ple de set, ple de gana, ple de panxa.
La noia duia un regal que li va fer el noi que estimava de debò
Aquella panxa era l'assegurança d'un casament que no s'hagués pogut celebrar mai per impura, per "feta servir".
La panxa, també va ser una boia que flotava i es veia molt enmig del mar, quan l'Asabi, els seus tres amics, la noia embaraçada i les il·lusions de tots cinc van naufragar molt lluny de les previsions de bonança, d'emprenedoria i benestar d'aquella Europa que creien més a prop del que realment estava.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

freya

1 Relats

0 Comentaris

259 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor