Diari d'acampada (II)

Diumenge, 15 de juliol del 2007

Aquesta nit he dormit fatal. Em vaig adormir molt tard, pensant en la vergonya que havia passat i en en Roc. I aquest matí m'he aixecat amb un mal de cap i amb unes bosses als ulls enormes...
La Cristina no m'ha vist normal, m'ha dit que no tinc molt bona cara. Fins i tot volia que em prenguès un Gelocatil dels seus. Quan m'ho estava dient en Roc m'estava mirant desde l'altre taula. No ho sé...Em mirava normal, però amb un somriure diferent. Deu haver pensat que sóc una escalfa braguetes, que volia cridar la seva atenció posant-me "sexy". En fi...
Desprès de esmorzar hem enfilat el turó per anar a fer "rapel", o no sé com es deia. Es tractava de pujar per unes cordes, i baixar penjada , tot donant saltirons.
Darrera meu, a la cua, hi havia l'Abel i m'ha dit:
-Escolta, desprès tu i jo hem de parlar...-a cau d'orella, amb aquella veu seductora...
-D'acord...-estava una mica tensa, em fan una mica de por les altures, ho reconec.
-Et passa res, princesa?-ha dit, dolçament-Sembles cagada de por...
-Ho reconec, em fa una mica de respecte, això. Passa devant, suisplau.
-Moltes gràcies.-m'ha fet un petó a la galta i m'ha dit, picant-me l'ullet-Així si caus, estaré jo abaix amb els braços preparats per salvar-te.
I ha passat, s'ha lligat la corda i ha começat a baixar...
En dos dies he rebut dos petons de dos nois maravellosos!! Déu meu, no sé com he conseguit baixar, tan zombi i nerviosa com anava...Tothom m'ha felicitat perquè era la primera vegada que ho feia i m'ha sorit molt bé.
A l'hora de dinar, l'Abel se m'ha sentat davant, apartant a la Cristina, dissimuladament. Mentre es menjava els macarrons m'anava mirant.
-Abel, no t'han dit mai que a les noies no ens agrada que ens mirin mentre menjem?-li he dit, amb un somriure.
-Doncs no.-ha dit estranyat-A més tu no has tocat el plat, no estàs menjant. Que tens por d'engreixar-te?
-No, no és això...És que haig d'anar a buscar el formatge, sinó no m'agraden.
M'he aixecat i he començat a buscar el formatge ratllat per les taules. Mentrestant he començat a pensar temes de conversa, sinó pensarà que sóc una parada..
Quan l'he trobat, l'he agafat i he tornat al meu lloc. L'Abel ja anava pel seu segon plat de macarrons. No entenc on ho fica, està molt prim i menja com una llima!!
Ha acabat els seus macarrons, s'ha tocat la panxa i ha dit:
-M'he quedat rebé!
No em parlat en tota l'estona. Jo anava menjant sense mirar-lo. De seguida que he acabat, ell s'ha inclinat cap a mi i m'ha dit, molt fluix:
-Vine, t'haig d'ensenyar una cosa...
-Una cosa? I què és?
-Un problema, això és el que és!!-ma dit, agafant-me de la mà.
M'ha portat a la seva tenda, la més apartada del centre, a vint metres del llac. L'ha oberta i m'ha ensenyat la seva colxoneta, desinflada, amb un forat enorme.
No he sapigut què dir.M'he quedat amb la boca oberta i he mormolat:
-Si que és un problema, si....-El meu cerverll a començat a funcionar a tota màquina i al final he dit:-Anem a la meva tenda, i ajuda'm a portar la colxoneta fins aquí.
-Però no et quedaràs tu sense!!-Ha contestat
-No tinc més remei, és teva i tu no tens la culpa que se t'hagi reventat,oi?
-No, ni tu tampoc!
S'ha quedat pensant dos minuts o així i al final ha dit, molt seriós( mai l'havia vist tant com en aquell moment):
-Si, és l'única solució...Trencarem una norma, però no és pel què ells es pensen.
-Què?! Esplica'm la teva idea!-En sentir que trencaríem les normes ja m'he alterat.
-Mira Ruth, sé que aquesta idea no t'agradarà: primer perquè no em soportes, segon perquè qualsevol noia dubtaria (o no, les noies d'ara són un cas), però has d'entendre que ho faig perquè no passis una mala setmana i per no passar-la jo.
M'estava espantant. Estava molt seriòs. No van ser les seves paraules les que em van alarmar, sinó la seva mirada decidida i responsable.
-Digues.
-Dormirem junts.
-QUÈ????!!!!-he cridat
No pot ser, aquesta norma no es pot trencar, perquè si ens descobreixen tothom es pensarà el què no és! Però prefereixo dormir al costat de l'Abel, abans que dormir en el terra humid i fred.
-Dóna, no en fem un gra massa. Mira...Quan sigui l'hora de dormir et poses el pijama i agafes el teu necesser. Si algú el veu, li dius que vas a rentar-te les dents. Vens aquí, dorms, i pel matí ( mitja hora abans de que es desperti tothom) tornes a la teva tenda! A que és una idea genial?
-Home, Abel...Pensa que si ens descobreixen, els monitors ho diràn a tothom, i et pots imaginat el que pensaràn de nosaltres dos...
Llàvors m'he adonat del què havia dit. Potser en sentir-me dir això es feia enrera...Sigui com sigui, he sentit com la meva cara cremava.
-Ruth, a mi tant se m'en dona el que diguin de tu i de mi.-m'ha dit amb un somriure franc-Si fossis lletja o tonta, potser em molestaria, però sent qui ets, no ho desmentiria...
I m'ha picat l'ullet.
-Està bé, no tinc una altra opció.
Total, que hem anat a buscar la colxoneta i l'hem posada a la tenda de l'Abel, perquè és més gran i hi cabriem millor.
M'he posat a pensar en com passaria la nit, al costat d'un noi, que em va fer tornar boja a 1r d'ESO. L'únic pijama que tinc era aquell de les calcetes i la samarreta!! Què pensarà quan el vegi? Potser creu que sóc una "pilingui"! No vaig tenir prou amb en Roc..!. En Roc...I si ho descobreix?! O li diu l'Abel?! Què faré jo? Què pensarà ell?
Aquesta tarda els nois i algunes noies han fet un partit de waterpolo al llac, les altres noies ens hem dedicat a fer perruqueria, manicura, estètica...Ha estat divertit. Però jo, com estava pensant en aquesta nit, per poc li arrenco un manyoc de cabell a la Cristina amb el raspall. La pobra s'ha posat a cridar com una histèrica i m'he despertat de l'"empanament".
M'he esperat fins bastant tard, a les dotze menys quart he agafat el necesser i he posat rumb fins a la tenda de l'Abel. Tothom estava rebentat, ningú estava a fora fent gresca ni se sentia la guitarra d'en Roc. En Roc...He passat per la seva tenda, fent un rodeix i estava la cremallera baixada però amb llum dins. Estava assegut, amb les cames creuades, li veia la silueta... He supirat, intentant que no em sentís i he arribat a la tenda de l'Abel. Estava a fora, llegint un llibre. Estava molt guapo, amb els seus boxers negres i la seva samarreta, tot concentrat. M'he assegut al seu costat i m'he posat a mirar el reflex de la lluna en la superfície del llac.
-És maca,oi?-m'ha dit, tant a cau d'orella que m'ha entrat un calfred.
-Si...Què llegeixes tant concentrat?
-Com seduir a una noia en el llit.-ha dit, molt seriòs.
M'he quedat blanca. Ell s'ha posat a riure i he vist que m'havia fet una broma, en el llibre posava: "Harry Potter and the Deathly Hallows".
-T'haguessis vist, estaves més blanca que el paper!! No...És el nou Harry Potter. Llàstima que me l'hagi de llegir en anglès, però és que no em puc esperar!!
Ho va dir tant excitat...Era tan fan com jo.
-I què? T'està agradant?
-Del que he entès si, molt.-m'ha dit. Ha guardat el llibre, ha tret una guitarra ( he reconegut com la d'en Roc) i s'ha posat a cantar...:

Mírame, tan solo soy un pétalo aspirante...a ser flor o yo qué sé, tal vez a ser amante...que deshoja el cielo con una canción...y que sueña con un mundo para dos....
Mírame, tan solo soy un pez en su pecera...deseando ver el mar el día que tu quieras...
Cuenta conmigo....cuenta conmigo...para dar lo mejor que hay en mi, para atarme contigo, y decirte que siempre que quieras...cuentes conmigo.
Ya lo ve, tan solo soy pelusa que en tu ombligo...se acomoda y vive bien con tal de estar contigo...Yo daría mi universo y mi canción...y este mundo que soñé para los dos...
Mírame, tan solo soy la llave de una puerta...pero el día que tu quieras me la dejo abierta...
Cuenta conmigo..cuenta conmigo...para dar lo mejor que hay en mi, para atarme contigo...y decirte que quiero que sepas..que cuentes conmigo...
Mirame, tan solo soy un pétalo atrevido....que queriendo ser la flor jamás lo ha conseguido...
Pero cuenta conmigo...cuenta conmigo...Para dar lo mejor que hay en mi, para atrme contigo, y decirte que quiero que sepas...que cuento contigo.

M'he quedat embobada mirant-lo..Però al final he reaccionat i he començat a aplaudir.
-És molt maca, Abel...
-Pots comptar...-ha dit, treint-li importància-En Roc i jo em decidit que cada nit tindria un la guitarra, per no portar les dues.
-Està bé...
Ens hem quedat mirant i...
-Bueno, va, a dormir...Alguna norma hem de respectar,no?
I ha entrat dins la tenda. M'he quedat a fora un moment i llàvors he entrat. Era bastant gran, i tenia dos llanternes enceses, una a cada cantó. Semblava una habitació de matrimoni. L'Abel s'ha estirat i m'ha mirat. Quina situació més incòmoda...Ha estat una mala idea. Jo m'he estirat i he dit:
-Bona nit Abel, que dormis bé.
-Bona nit, Ruth.
Ens hem girat en la direcció contrària a l'altre i hem apagat els llums.




Dilluns, 16 de juliol del 2007

A les sis i mitja, he sentit un pessigolleig a la orella i al final he obert els ulls. He mirat a la meva esquerra i allà estava l'Abel mirant-me...
-Bon dia Bella Dorment...-m'ha somrigut.-Va, has de tornar a la teva tenda i treure't aquest pijama tan "sexy" que portes...
Segur que m'he enrrojolat de valent i l'he mirat. No portava samarreta!!
-I tu què fas així?!- li he preguntat.
-Mira, tenia calor.
He sortit del llit, he agafat el meu necesser i he tornat a la meva tenda. Tota la nit ha dormit així? I jo al seu costat...Déu meu!! Però no ha intentat res...Potser no li agrado i per això no ha intentat tocar-me o fer-me un petó o....Ai no, no no!!! Però que penso?! Jo volia que ho fes? A mi m'agrada en Roc,no?
Me canviat de roba i a l'hora d'esmorzar he anat al mig del campament. M'he assegut on estava la Cristina, devant per devant d'en Roc.
-Bon dia nois.-he saludat.
-Com estàs Ruth? Has dormit millor aquesta nit?-m'ha preguntat la Cristina amb veu preocupada.
I just en aquell moment passava l'Abel pel nostre cos
tat i ha saltat:
-Ha dormit en el limbo aquesta noia, quina enveja que deuen tenir totes...-i m'ha fet l'ullet.
M'he posat vermella com un pebrot i crec que en Roc ho ha notat, perquè m'ha mirat tot seriòs, durant uns instants.
-Què vol dir amb això, Ruth?-m'ha preguntat la Cristina mentre en Roc agafava el seu plat intacte i marxava.
-Res, s'ho està inventant...La veritat és que em va costar dormir-me.
Però crec que el mal ja estava fet. En Roc semblava dolgut. Encara que perquè ha d'estar dolgut pel que l'Abel ha dit?
Jo no podia dir-li res...Al cap i a la fi, no sabia si estava emprenyat amb mi, o què...
Hem anat a fer passejos amb canoa...Jo he anat amb la Cristina (que anava devant), dos noies de l'altre institut i en Roc. No ha parlat gaire, ni ha rigut quan he esquitxat a la Cristina i per poc cau de la canoa. Normalment és bastant callat, però riu quan ha de riure...El viatge no ha tingut complicacions, hem menjat en una zona de pic-nic d'aprop del llac i desprès alguns ens hem posat a jugar a l'uno. He guanyat un cop. Però en Roc s'ha quedat sota la soca d'un arbre, estirat, pensant en les seves coses i mirant l'horitzó. A vegades m'agradaria saber què li passa pel cap, quins pensaments el turmenten i no el deixen jugar amb nosaltres.
Quan he perdut per tercer cop consecutiu, he decidit estirar-me allà amb ell, per molta vergonya que tinguès. M'he quedat mirant l'horitzó com ell i al final li he dit:
-Roc, què et passa? Desde ahir que et noto una mica distant.-li he dit, amb delicadesa.
S'ha quedat en silenci.El silenci a vegades fa més mal que els insults o les bofetades.
-Està bé, si no m'ho vols explicar ho entendré, però siusplau, parla'm!
S'ha incorporat molt ràpid i m'ha mirat, amb aquells ulls color avellana, amb mirada suplicant.
-I què vols que et digui? Què puc fer jo per...?-ha callat- És igual, deixa-ho estar. No t'amoïnis.
-Per a què?Digues-ho, siusplau!-li he dit, però ell s'ha aixecat, ha agafat la seva canoa i ha començat a creuar el llac.
No l'entenc!! Sempre em fa el mateix: deixa les frases incomplertes, es va el misteriós amb mi!! Potser per això me l'estimo tant. Ara puc afirmar, completa i sincerament que l'estimo! I com puc estar dormint amb l'Abel de la manera que ho faig?! Sóc una persona materialista i falsa! Com la gent que el meu Roc no suporta! He estat pensant en això mentre el veia marxar i una llàgrima m'ha relliscat per la galta.
A l'hora de sopar no ha aparegut, i la Cristina està amb febre(s'ha caigut de la canoa a la tornada)...Així que m'he assegut amb l'Abel, que molt amablement a preferit sopar amb mi que amb la seva colla d'admiradores.
-I en Roc, Abel? L'has vist?-li he dit.-Estava estrany aquesta tarda...
-Ja ho pots ben dir...Aquest matí, abans d'anar a esmorzar hem estat parlant. Li he explicat que estaves dormint amb mi (li he explicat això de la colxoneta i tot)...-Quan ha vist la meva cara de sorpresa m'ha dit- Dona, no em miris aixì...És el meu col·lega, li habia d'explicar! A més últimament estava molt interessat en tu, m'ho havia d'agraïr!-I em fa fer l'ullet.-Doncs quan li he dit s'ha quedat callat i desprès m'ha dit que era un porc i que no m'apropès a tu. Sembla ben bé com si estiguès gelòs,no?
Un salt al cor.
-I desde llavors que no parla gaire i que només fa que cantar amb la guitarra,
Llàvors he reaccionat. Havia de parlar amb en Roc, i deixar de dormir amb l'Abel, encara que em fes mal l'esquena!
-Abel, no m'agrada que parlin de mi a esquenes meves. Prefereixo dormir al terra sino t'importa. Aquesta nit no he dormit bé, amb els teus roncs!
I m'he aixecat de la taula.
-Però què dius?! Si t'he vist dormint la mar de bé! Quin problema tens amb mi?
-Doncs això, que no m'agrada que parlin de mi!-li he dit, emprenyada.
-No ho faré més, però dorm amb mi, siusplau.-m'ha dit, suplicant.
-Abel, encara que fos la última noia i tu l'últim noi del planeta, no tornaria dormir amb tu. Com has pogut fer-li això a un amic teu?!
S'ha aixecat, m'ha agafat del braç i m'ha dut a un lloc apartat.
-No és obvi?
M'he fet la tonta.
-Em podràs dir tonta si vols però jo no ho sé, per això t'ho pregunto-li he dit, fredament.
-Perquè t'estimo!
I m'ha plantat un petó! Però no com l'altre no! Als llavis! A la boca! I si jo no l'haguès apartat, s'haguès estat així una estona.
La ràbia que m'ha entrat ha estat de tal magnitud, que li he fomut una bofetada que li ha deixat els dits marcats. I he marxat, amb tot l'aire de superioritat que he pogut reunir.
Però perquè era tan cregut?! I com havia pogut ferir d'aquesta manera a en Roc?!
M'he posat en camí cap a la tenda d'en Roc. He sentit la música i m'he quedat quieta. M'he assegut en una roca propera i m'he dedicat a escoltar la lletra:

Trist... Això no ho tenia previst
vull intentar creure en tu
sé que podré estar segur
si et tinc al meu costat.

Em sento perdut i atrapat
el temps per parlar s'esgotat
i no puc deixar de pensar
en tu.

No sé com ho hauré de fer
dóna'm tres minuts i t'ho diré
sé que havia de lluitar per tu
i no ho vaig saber fer.

Coses que mai entendré
tu vas dónar-me la llum
que m'allunyava del fum
dins meu.

No sé com ho hauré de fer
dóna'm tres minuts i t'ho diré
sé que havia de lluitar per tu
i no ho vaig saber fer.

Sé que tot es mentida, ho sé
que així es la vida i què més...
Final de partida
i el meu cor que crida
per tu.

No sé com ho hauré de fer
dóna'm tres minuts i t'ho diré
sé que havia de lluitar per tu
i no ho vaig saber fer.

I llavors ho he entès...Ell ha cregut que jo...Déu meu! M'he aixecat i he anat on era ell.
M'ha mirat tot trist i s'ha aixecat.
-Ruth, què hi fas aquí?No estàs sopant amb l'Abel?
-No m'importa l'Abel, haig de parlar amb tu.-li he dit, tota sèria- El que t'ha dit l'Abel sobre mi...És veritat però no és el que et penses!
-No m'has de donar explicacions.
I s'ha ficat dins la tenda de campanya...Jo m'he quedat tant petrificada que no he pogut discutir amb ell. He tornat a la meva tenda i me quedat asseguda, perquè no tenia gens de son. M'he estat tota la nit mirant les estrelles i pensant com podria mirar a la cara als dos nois.