Diàlegs amb una botella.

Ja de bon matí vaig adorar-te
amb la gosadia del més covard mercenari.
Amb la fervent rutina del més gregari,
i la fe del més abnegat dels creients.

Vaig agitar-te per despertar el teu esperit,
vessat dins d'una emboscada de barrots cristal·lins.
Em respongueres mossegant una ment sedegada,
censurant d'una mirada enrabiada la veritat que em ferí.

M'allunyares d'una consciència rebutjada,
entregat al corrent que em porta al teu refugi.
Allà vaig despullar-te la meva ànima:
des de l'anècdota més corrent fins al secret més íntim.

Em feres recitar estranyes llengües,
escopir sense miraments el que no goso dir,
i recitar confessions imaginàries.
Tot plegat, per acabar l'endemà a l'oblit.

De glop en glop em vas conquerir,
nedant entre un cel de glaçons.
Vaig festejar-te fins quedar rendit
per l'encanteri d'un somni borrós.

Desagraït, al matí renego del teu consol,
perjurant que mai no hi tornaré.
Si bé no tallo el lligam del teu record
que davant tercers negaré.